Òmnium no hauria d’existir

Una de les persones a qui li han repetit més cops aquesta frase, “No van a hacer política, cultura la que quieran, pero política no”, és a Agustí Bassols. Se la va trobar amorrada a la cara, als papers i a les neurones. Del 1961 al 1967. Des del naixement d’Òmnium fins a una legalització que, traduït, volia dir fer els ulls grossos i quan em convingui els faré molts petits i carnívors. Bassols, que ara està al cel i fa temps que no el pico perquè m’he de canviar el mòbil sideral, va fer d’advocat (els primers mesos, fins a la mort sobtada, l’advocat va ser Lluís Massot) d’una organització clandestina, il·legal i un adjectiu també repetit com a metralladora letal: “inoportuna”. No hi ha res més impertinent, inadequat, inapropiat que ser català. Com la merda.

El català, ésser, animal, mineral, llengua, llibre, cançó, pensament, cable coaxial, croissant o el que sigui, és com la brutícia, la porqueria, els polls o una malaltia contagiosa, dolenta i incurable. El problema que té Òmnium quan neix és senzill d’explicar. Mireu, la gent estava tancada a casa: per això se salva el català. Moltes de les persones que estan mortes avui, o són molt grans, aleshores parlaven la llengua dins del taüt-casa. Per això els fills, nets, besnets, parlen català. Parlem català perquè n’hi ha que no van deixar de parlar català mai. Parlem català perquè som un país antisistema. Tancats al búnquer, a la batcova, al disc dur. En català. Dins, la foscor, el silenci, la família, la pell, el jo, la veritat és en català. Fora, la llum destructiva, els crits delators, les estructures de ficció, l’aire de sang, és en castellà. Òmnium vol fer sortir el dins capa fora. És com una sortida de l’armari. Ensenyar, aprendre, llengua i cultura catalanes. Que la gent es vegi. Es (re)conegui. Aquest va ser el drama: voler que siguin normals els condemnats a anormals. Els empestats, il·legals, immorals, inoportuns.

El problema és aquest: quan la gent va sortir al carrer. Quan les persones no van sortir al carrer no hi va haver cap problema. Quan estaven tancats a casa seva comptant musaranyes, o teixint jerseis de baves de migdiada endiumenjada, o comptant píxels de la pantalla vegana de 255 polzades. Tot això es pot fer. És legal i oportú. Però sortir al carrer, no. Sortir i parlar. Demanar: votar, democràcia. Parlar català més enllà d’una conversa de llodriguera costumista i amansida. Els indis no poden sortir de la reserva malgrat que sigui casa seva. Els indis a beure alcohol i metzines. Els indis han d’anar bruts, ronyosos i han de ser analfabets d’ells mateixos i de tot el cosmos. Ja no parlo del 1961. Ni del segle XX. Parlo d’ara, del segle XXI. D’aquests darrers anys. Del que ha passat, del que continua passant. Som sempre inoportuns. No som una nació: som una inoportunació.

Òmnium no hauria d’existir. Inoportuna. Com tantes coses. Impertinent. Com manta, legió de coses. Inadequada. Com tantes i tantes persones d’aquest país. Pesats. Desagradables. Anormals. Tot pensat perquè no existim... i existim. Tot rumiat perquè no es parli català i el parlem. Tot destinat al mateix: l’assassinat massiu cultural i existencial. Tot per fer de casa nostra cel·les de confinament. Presons. Tot continua igual seixanta anys després. Tot continuarà igual. Som una anomalia del sistema. Som un error. Som una badada de la natura. Som unes brases no apagades. Però el que és més gros són els que fan els ulls grossos, els que fan com qui no ho veuen. Els que creuen que no n’hi ha per tant, que se’n fa un gra massa, que s’exagera, que no és així. Que s’arreglarà, solucionarà, que tot és qüestió de temps. Els que diuen que també són catalans. Ser català no és tothom qui viu i treballa a Catalunya: ser català és qui sap diferenciar, distingir, destriar el gra de la palla, veure el gat per llebre, la mentida, l’engany, l’estafa, el mal. Ser català és ser aquell a qui defineixen com a inoportú, inadequat, anormal, anòmal. Ser català és ser aquell a qui, sempre, sempre, volen pelar, desplomar, empresonar: tant a dins a casa com al carrer. Doncs això. Som on som i on érem.