Opinió

L’ofrena al rei En Jaume

Quan era adolescent, vaig començar a assistir a la festa de l’Estendard. O més ben dit, m’hi dugueren. Vèiem banderes espanyoles i cridàvem fort, si en vèiem de les Illes -li dèiem despectivament la ianqui, encara com una pervivència de la dècada dels seixanta amb aquell rebuig a tot el que venia d’Amèrica del Nord-, també xiulàvem, i si finàvem la mallorquina la miràvem com els fesols. Parafrasejant Nebrija, trobàvem que sempre feia de 'compañera del Imperio'. En Miquel Joan, en pau descans, un any em va fer veure que Mallorca era una terra tranquil·la i assenyada, i que els mallorquins s’espantaven de sentir quatre annerots flastomant un matí dejorn, devers les nou o les deu. Idò bé, jo era un d’aquests quatre esburbats.

L’horabaixa del 31 de desembre se celebrava la manifestació independentista i, aleshores, jo no me’n perdia cap. Però és clar, resultava molt aparatosa convocar-la en aquesta data perquè tothom frisava d’acabar per arreglar-se i sortir a sopar, atès que coincidia en bon dissabte de Cap d’Any el dia en què la host de Jaume I entrà a Ciutat de Mallorca per la porta de Santa Margalida. No sé quin any optaren per canviar la manifestació al dia abans i acabàs on acabàs el recorregut (un any va ser l’Olivar però, sobretot, finalitzava a la plaça dels Patins), en qualsevol cas, la plaça d’Espanya sempre quedava a tocar i coincidia amb el moment, si fa no fa, en què les diverses institucions retien llurs ofrenes al peu de l’estàtua del Conqueridor. D’ençà que es va produir la coincidència, molt més divertit que la manifestació pròpia era anar a esgargamellar-se a un cantó de la porta Pintada bo i insultant-se amb els contraris i aixafar la festa oficial. Enmig, les entitats que ofrenaven flors al sobirà, i a l’altre costat, els gonelles i espanyolistes com els qui, temps enrere, hi havia a la plaça de Cort a l’Estendard perquè tota acció compta amb la seva pròpia reacció, com bé ens va demostrar Vox el mes passat.

El temps s’ha escolat i els darrers Nadals els solia passar fora Mallorca. L’any passat jeia enllitat. Però enguany, per primera vegada, em vaig trobar entre les persones que orgulloses anàrem a agrair al rei En Jaume que ens sumàs a la cristiandat i la catalanitat. Esperava per entrar i tenia més a la vora els espanyolistes que els catalanistes, que devien venir de la manifestació prèvia independentista. Sense saber per què, entre els ultres i l’ofrena hi havia una barrera, però als de la ceba els havien apartat de l’acte amb una doble barrera. Demanàrem a un policia per què la separació no era equidistant i no ens ho va saber respondre. Evidentment, els unionistes també estaven més alegres i cofois amb el que ha succeït a Andalusia i per ventura eren un pèl més que els altres. No gaires més. I a l’altra banda, enguany, tampoc estaven per tirar gaires coets: dirigents a la presó, el president Puigdemont a l’exili, divisions caïnites amb vista a les municipals catalanes i el Procés que no pareix que surti de la parada de les cebes. Quan Jorge Campos passà pel nostre costat a crits de "presidente, presidente", qualcú el va saludar i ell, com un poll entrat en costura, va respondre a la salutació amb la condescendència i un punt de menyspreu de qui ja se sent diputat 'in pectore'.

En acabar l’ofrena, vàrem sortir pel passadís de darrere i vaig acabar a la banda esquerra amb els meus. O almanco amb el meu costat. Amb els qui jo de més jovenet cridava i m’esgargamellava. Havia saludat gent d’aquest bàndol mentre era allà enmig -entre els de l’altre, no hi tenia cap conegut-, i em vaig aturar a xerrar amb altres persones que vaig topar. Els meus eren els mallorquins. Els catalanoparlants que entonaven "La Balanguera" -per cert, la megafonia no se sentia gens bé-, els qui respectaven la festa i la gent que passava durant la comitiva d’un acte que el proper govern que hi hagi després de les eleccions municipals de maig faria bé de reinventar perquè aquesta astracanada esperpèntica que oferim ara no és presentable enlloc.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF