EscriptorAra que ja hi ha nou govern a Espanya s’han tornat a despertar tots els fantasmes d’aquest país nostre tan ideològicament encantador. El pacte d’esquerres sostingut des de fora per una abstenció dels independentistes catalans ha desfermat la pitjor tendència de les dretes espanyoles, i les ha posat en la línia, una vegada més, de les ganyotes forassenyades que ara mateix són la moda arreu del planeta.
Tota aquesta dèria mentidera i manipuladora, tot aquest no saber perdre les eleccions i sentir-se en perill davant el que és aliè o diferent, tots els insults i mala bava apocalíptica, cada rebequeria infantil i grandiloqüent que hem pogut veure aquests dies a la bancada de l’oposició, ens remet a allò que ara mateix està podrint la política global. Parlem del tribalisme, el pensament a curt termini i la immensa capacitat de les persones per enganyar-se a si mateixes. Empassar-se les pròpies falòrnies és massa comú, talment preferir el prejudici i la fantasia ideològica i el narcòtic enervant de l’odi davant tot allò que no és com nosaltres voldríem; el que sigui abans que l’escrutini racional i la capacitat de posar-se en la pell de l’altre.
Sembla que s’ha perdut la dèria per saber la veritat del que els altres puguin pensar, o sentir o ser. Si la humanitat ara mateix va cap al desastre, i a un ritme, sembla, més sostingut i decidit que fa unes dècades, és perquè s’han perdut fins i tot les ganes de dissimular, les formes una mica cohibides que feien que es mantinguessin les distàncies entre el que puc arribar a pensar i la veritat final de les coses, un cert escepticisme respecte de les idees pròpies i el premi moral, real o simbòlic, que sempre empenyia les persones a interessar-se pels altres i a provar de comprendre-les, concedir-los una part de la veritat i saber transigir-hi i conviure-hi.
La política moderna dels països democràtics es basa en això. Que aquí això sigui tan difícil, o només possible en virtut de les lleis que forcen els rivals polítics a pactar per sobreviure i repartir-se cadires i pagues, és el que ho fa tot enrarit i reculat, directament aviciat per les inèrcies d’una dictadura que no ha acabat de marxar mai de les dinàmiques de l’estat espanyol. Crec que és legítim demanar-se com hem arribat fins aquí.
Per què ara, tot i els mitjans de comunicació més lliures, les lleis teòricament més refinades, la capacitat d’accedir a la veritat i al consens d’una manera més fàcil, sembla que estem governats per la inèpcia, el ressentiment i la fam menyspreadora? Per què quan semblava que amb la democràcia i la llibertat i el coneixement podríem governar-nos millor i més pacíficament han tornat a sortir els fantasmes més hòrrids del passat segle XX?
Tot plegat és com si s’estigués covant un retorn a l’autoritarisme, que només el suborn indirecte que el sistema democràtic possibilita gràcies a pagues, subvencions i estímuls poc o molt liberals, com una certa vigilància judicial internacional davant les violacions de drets fonamentals pot arribar a contrarestar. Sovint sembla que la democràcia s’aguanta només perquè els autoritaris temen que amb un altre sistema fins i tot els aniria pitjor.
