Periodista i supervivent de càncer de mamaUna de cada quatre dones patirà càncer de mama al llarg de la seva vida i la xifra augmenta any rere any. A tres de les afectades se’ls reproduirà. Alguns són genètics, però molts no se saben per què es desencadenen. Els recursos s’adrecen a la recerca de tractaments, però continua sent la primera causa de mort entre les dones. Les afectades no volem tenyir les xarxes de rosa. Volem recursos.
Diagnòstic: carcinoma ductal infiltrant al pit dret. Por. Pànic. Abís. La història de les 33.000 dones a les quals cada any ens diagnostiquen càncer de mama a Espanya comença així. I continua amb la incertesa i la por de morir, una mort que fins llavors mires d’enfora, al final d’un camí a mig recórrer, i ara de cop et fita i et recorda que, per més que s’utilitzi el llenguatge bèl·lic, en la lluita contra el càncer no hi ha cap batalla, el pronòstic el marquen l’extensió i el tractament. Ras i curt.
Igualment quan t’hi trobes, és fàcil pregar a aquell Déu de qui vas renegar fa anys perquè els dies d’incertesa són llargs com una mala cosa.
“T’avisarem per fer un TAC i una gammagrafia per determinar si hi ha metàstasi”, t’anuncien. “Quan?”. “Prest, no passis pena”. Però en passes, ves si en passes. I cada vegada que sona el telèfon sents el cor a la gargamella.
I tanmateix intentes passar els dies més o menys distrets, plorant en silenci sota l’aigua de la dutxa perquè els teus fills no et sentin, compartint la notícia al racó del cafè amb les amigues de la feina, fent el cor fort mentre a una li regalimen les llàgrimes. Fins i tot hi ha moments en què te n’oblides, però duren poc perquè el dolor del pit mastegat per la biòpsia (el procediment que consisteix a arrabassar un tros de teixit del pit per analitzar-lo) és constant i dura molt.
Les nits les passes en blanc. Penses en la teva mort, en la teva vida sense tu, i fins i tot fantasieges amb els comiats i amb els parlaments al teu funeral.
Si ets sortada i el càncer no s’ha estès, “només” hauràs de patir una tumorectomia o una mastectomia, uns mesos de quimioteràpia i possiblement unes quantes sessions de radioteràpia. La teva vida s’aturarà durant un any o dos i després podràs continuar el camí, tot i que aquest ja no serà tan pla com era. Si el càncer s’ha escampat als ossos o al cervell, o si hi torna, et passaràs molts anys en tractament. Perquè el càncer metastàsic no té cura. I no hi ha prou recursos destinats a la recerca perquè se’n trobi.
“Has tingut sort que sigui de mama, ara està tot molt avançat”, et comenten. Obviant el 30% de dones a les quals se’ls reprodueix, menystenint que és la primera causa de mort entre les dones i sense pensar en el peatge del tractament.
Els efectes de la quimioteràpia no són els que aparenten les models i famoses que posen estupendes durant l’anomenat ‘octubre rosa’. Recordo que l’endemà de la primera sessió de quimioteràpia em vaig despertar sentint-me enverinada. Tancava els ulls i em venia al cap n’Alexander Litvinenko, aquell exespia rus que van assassinar amb poloni, postergat al llit de l’hospital de Londres on va morir.
Cansament, malestar profund, pesadesa, inflor, el cap emboirat, nàusees, moltes nàusees, algun vòmit... comences així, però encara estàs forta perquè el càncer és una malaltia silenciosa, que arriba sense donar gaires senyals, així que passes de fer la teva vida a anar rebent dosis que et debiliten a poc a poc, al mateix compàs que et cauen els cabells, administrades just en el moment en què comences a revifar. Els cabells! Quin contrasentit! Et trobes la mort de cara i tu pensant que quedaràs calba. En aquest moment, si tens sort, podràs recórrer a les amigues que han passat pel mateix, perquè l’acompanyament emocional dels pacients oncològics és encara secundari i la salut mental te la sostenen les amigues, aquelles amb qui t’uneix un fil tan invisible com ferm, que et sosté i t’acompanya durant tot el camí. Sororitat en temps de càncer.
Els efectes del tractament duren molts mesos, són com un corcó que no et deixa abaixar la guàrdia i pensar que estàs curada, perquè no ho estàs. T’ho recorda el maleït chemobrain que esborra els mots del teu cap. Una ungla que es romp. I una altra. I pinta’t les celles que t’han quedat despoblades i pentina’t aquests rissos. O cerca a les botigues uns sostenidors per al teu únic pit, si t’has hagut de sotmetre a una mastectomia. Decideix si t’hi vols posar una pròtesi, si no vols fer-ho, si t’hi vols tatuar el mugró que l’amputació del pit també es va endur.
I tot plegat amb la pressió de les campanyes rosa, que marquen uns estàndards irreals en els quals encaixar i amaguen les pacients reals, com jo, que des d’aquí he intentat donar veu a totes aquelles dones a qui el càncer de mama ens ha tocat.
