És 1 d’Octubre, un respecte

Avui fa quatre anys de l’1 d’Octubre, una data incòmoda.

Pels que van venir a pegar, perquè van quedar retratats com uns ineptes incapaços de trobar les urnes i com uns ufans i superbs catalanòfobs. Per cert, els responsables polítics d’aquella violència contra població pacífica han xiulat covardament quan el jutge els ha preguntat qui va donar l’ordre d’atacar.

Pels votants, perquè aquell va ser el dia més important de la seva vida política (per a molts, de la seva vida a seques) i, en canvi, la història el registra, de moment, en aquella tan catalana llista de victòries morals que, a sobre, ha pagat el preu de tenir presos polítics, exiliats i represaliats de totes condicions.

A més a més, aquesta setmana hem vist al Parlament la dificultat dels partits independentistes per continuar tibant d’aquell fil històric. La CUP ha proposat pressionar l’Estat amb l’anunci d’un altre referèndum, el president Aragonès no es mou de “o taula de diàleg o taula de diàleg” i Junts invoca el conjunt buit de l’”embat democràtic”.

Així les coses, l’1 d’Octubre ha quedat com la marca a la paret després de la inundació. El senyal va quedar molt amunt, com ho demostra la quantitat de gent que després de veure les hòsties del matí va decidir anar a votar a la tarda, encara que fos que no, i l’èxit de la vaga generalitzada del dia 3 (“No peguis el meu amic”), que va precipitar la sortida del santcristo gros a fer un discurs que l’hagiografia cortesana ha convertit en justificador de tot un regnat. Trigarem a veure una concertació de voluntats tan massiva. L’Estat es va espantar.

L’1 d’Octubre no va ser un somni, i encara avui és tot un capital polític que cal saber invertir. Hi ajudaria tractar la data amb la civilitat que desprèn la determinació col·lectiva de portar el conflicte a una urna. I això hauria de ser molt més que una victòria moral.