Els obsolets
Els de la nostra generació vam veure l’arribada d’internet. Vam passar d’una infantesa en què les úniques manera d’informar-te de les coses eren la premsa i la televisió en un món on en qualsevol moment podies connectar-te i assabentar-te de milions de coses. Vam tenir la primera adreça de correu electrònic cap a final dels anys 90 del passat segle i vam veure com, a poc a poc, internet s’anava infiltrant a les nostres vides, i que cada vegada hi havia més tràmits, més informació i més gestions del nostre dia a dia que s’havien de fer amb un ordinador o, després, amb un telèfon 'intel·ligent'.
Gestionar un compte bancari, fer una matrícula, pagar impostos, seguir un curs acadèmic, comunicar-se amb els amics o la família, fins i tot mirar la televisió o informar-se —o forjar-se un gust literari—, són coses que ja passen totes per la xarxa: és gairebé impossible viure sense haver de connectar-se, durant massa hores, a internet. Hem assumit que s’ha de tenir internet a casa —i a la butxaca—, com qui es veu amb l’obligació de tenir-hi aigua o electricitat; a més, tot això es maneja amb ordinadors i telèfons —i impressores…—, que s’han de comprar i renovar periòdicament: estris que ningú ens regala.
Moltíssimes feines (gairebé totes) ja només són possibles gràcies a connexions a la xarxa o amb la mediació de les dades i tràmits que només existeixen online. Viure al marge d’internet ja no és viure en un segle anterior, tan sols, sinó en una realitat que no existeix: el que no és a internet és com si mai no hagués existit, i qui no hi té un perfil o un plegat de dades a les quals els altres es puguin remetre és com si no tingués identitat.
Això ha passat a poc a poc, però fatalment, ens ho hem deixat fer sense crítica ni reflexió, assumint-ho com qui accepta el canvi d’hora: fins a quin punt l’Administració pública pot obligar els seus ciutadans, que la mantenen amb impostos, a gestionar els seus impostos sempre a través d’internet, o els bancs, els quals s’estan transformant també en entitats purament virtuals?
Si algú es proposàs viure al marge d’internet se’n sortiria tan malament com tota aquella part de la nostra població a la qual el canvi ha arribat tan tard que no han estat capaços d’aprendre els rudiments de l’invent. Hi ha tota una generació de ciutadans que es veuen amb dificultats a l’hora de gestionar el seu dia a dia més elemental perquè no disposen d’un ordinador o d’un telèfon, i ara resulta que s’han de fer un passaport Covid, per exemple, per anar a la cafeteria, i no saben ni per on començar. Tenim una capa sencera de població a qui hem declarat subreptíciament obsolets.
No poden ni anar al banc sense que se’ls demani que tinguin un telèfon amb dades i que demanin hora per ser-hi atesos, o que el facin servir per pagar o treure diners. Els joves que s’ho miren amb suficiència no veuen a venir que també ells quedaran relegats, en el seu moment, perquè sorgiran noves formes tecnològiques i plataformes que no dominaran, potser en qüestió de dècades; llavors seran ells els que es trobaran amb la llengua fora.
Melcior Comes és escriptor
