El bo de Galileo Galilei va mantenir viva la revolució científica i apagada la seva foguera quan, condemnat per la Inquisició a abjurar de l’heliocentrisme, hauria xiuxiuejat el seu memorable (i potser inexistent): “Itanmateix es mou!”
Avui, el cansament de l’opinió pública a Catalunya portaria a un lògic distanciament de la política que afavorís el cinisme d’uns i la desafecció d’altres sobre els indults i el diàleg, però el fet és que alguna cosa es mou. Poc, de manera insuficient, però es mou.
La divisió política sobre l’indult és de les històriques i divideix a Espanya i a Catalunya.
A Madrid, el PP torna a muntar taules petitòries per aglutinar l’anticatalanisme mentre intenta tapar un nou escàndol de corrupció. Per més que Casado es negui a respondre als periodistes i indueixi voluntats i portades, no pot amagar que la seva mentora, l’ex secretària general del partit i exministra de Defensa María Dolores de Cospedal, està imputada en el cas de presumpte espionatge a l’extresorer del seu partit. La gravetat del revés judicial al PP permet augurar un augment encara superior de decibels de la campanya protagonitzada bàsicament per la dreta i l’extrema dreta contra els indults als presos independentistes. Els “traïdors a la bandera” s’assenyalaran a crits, i a la nova manifestació de la plaça Colón només hi faltarà Manuel Valls.
Els guardians de l’ortodòxia
La vella guàrdia política i periodística del socialisme també està passant mals dies. Els homes que durant tantes dècades van ostentar el monopoli de l’acció i del discurs polític i periodístic progressista no se saben avenir dels canvis i no accepten ni la seva sortida d’escena ni la pèrdua d’influència de les seves idees.
La vella guàrdia no suporta veure com Sánchez està disposat a intentar desbloquejar la situació amb la Generalitat de Catalunya i a assumir els costos dels indults. Uns costos que també li generaran els seus presumptes amics, que tants cops l’han intentat eliminar políticament sense èxit.
Sánchez i tot aquell que gosi racionalitzar la utilitat dels indults experimenten ara la ira o el paternalisme: la ràbia o el complex de superioritat intel·lectual que tan bé coneixen uns independentistes tractats de “desviats” en un pobre debat dominat per la superioritat moral del nacionalisme espanyol, que confon l’Espanya homogènia i centralista amb l’Espanya plurilingüe i plurinacional que s’intenta ofegar.
La campanya contra els indults als presos polítics catalans la protagonitza una dreta que es qualifica de constitucionalista sense ruboritzar-se, quan va ser el PP d’Aznar i el TC amb la sentència de l’Estatut els que van acabar definitivament amb l’esperit constitucional que havia permès una convivència, insatisfactòria, però una convivència des de la Transició.
A Catalunya també hi ha contraris a l’indult. És cert que no se’n coneixen les condicions i que la reversibilitat és tramposa. Però hi ha un independentisme que, còmodament instal·lat al sofà, s’atreveix a dir a nou polítics que porten gairebé quatre anys a la presó que flaquegen, que no seran “representatius”. Un independentisme que dona lliçons sense sentit de la realitat. És a dir, sense coneixement d’Espanya ni de les pròpies forces i que va contribuir activament a malbaratar a cop de piulada i d’adjectiu gratuït la majoria del 3 d’Octubre.
Sánchez no s’equivoca amb els indults. Ha d’assumir el risc intern perquè la justícia europea continua esmenant la plana als tribunals espanyols, i els vots particulars dins del Tribunal Constitucional són una profunda via d’aigua que posa en dubte, com a mínim, la proporcionalitat de les penes imposades.
Els costos reputacionals per a la política exterior tampoc no són menyspreables quan Rússia i el Marroc utilitzen el conflicte amb Catalunya i quan l’esborrany de l’informe del comitè de drets humans del Consell d’Europa sobre els líders independentistes li demana a Espanya que els “indulti o alliberi” i retiri les peticions d’extradició contra l’expresident Carles Puigdemont i els exconsellers que són a Bèlgica.
Sánchez s’haurà d’arriscar i no pot esperar que els presos abjurin dels seus objectius polítics. No ho faran ni ho han de fer. L’independentisme s’ha de reconèixer com una opció democràtica i legítima, la qual cosa no significa que no hagi comès errors. Però només reconeixent la seva legitimitat es podrà fer política.
El govern espanyol i la majoria independentista catalana tenen l’oportunitat de fer política. L’alternativa és un pols etern d’impotències, una garantia de decadència conjunta.
