Nous paradigmes en les polítiques d’habitatge
Vivim en una època en la qual l’enfrontament polític és més passional que racional i els consensos són mínims, centrats sovint sobre allò que va malament. És per això que fins i tot en temes importants, com és el cas de les polítiques d’habitatge, aquest consens hipotètic no aniria molt més enllà de la constatació dels successius fracassos.
I no és que no hi hagi hagut intents de tot tipus. Als anys 90 del segle passat la tendència liberal duia a classificar sòl urbanitzable pertot arreu, en la creença que el problema era l’escassetat de terrenys edificables. Però en lloc de baixar els preus vàrem obtenir una bombolla immobiliària de la qual encara molta gent en paga les conseqüències. A partir de la recessió de 2008, s’ha posat el focus als habitatges buits o en mans de grans tenidors, però res fa pensar que per aquí hi hagi la solució del problema. Tal vegada ha arribat el moment de plantejar solucions més imaginatives i promoure allò que en l’àmbit de la ciència en diuen un canvi de paradigma.
Propòs dos exemples de com es podria iniciar aquest canvi, si bé no tenc cap garantia que hagin de servir per res, tret de generar algun tipus de debat que, amb sort, podria aportar algun fruit.
El primer dels quals té a veure amb prioritzar la iniciativa pública en els processos d’urbanització. És cert que la necessitat de disposar d’habitatges assequibles va molt unida a la disponibilitat de sòl, també a un preu assequible. Un dels factors que contribueix a l’encariment del sòl i a l’especulació és que, quan l’administració designa uns terrenys per urbanitzar-los, deixa la iniciativa en mans dels propietaris, els quals poden decidir o no executar la urbanització en funció dels seus interessos. La normativa permet l’administració actuar davant la inactivitat dels propietaris, però normalment ni s’ho planteja. Això sempre ha estat així i amb aquestes les enterrem. Però només ho és en l’àmbit urbanístic, ja que quan es tracta de fer carreteres, ports o depuradores, l’administració adquireix els terrenys encara que sigui per expropiació i duu en tot moment la iniciativa. Canviar aquesta dinàmica implicaria, a més, que les plusvàlues de la urbanització no anessin majoritàriament a les mans privades, amb l’efecte que podria tenir en el preu del sòl.
El segon exemple té a veure amb el contrasentit que suposa el fet que, essent l’accés a l’habitatge un problema social i econòmic, les polítiques d’habitatge hagin estat sempre dirigides des de les àrees de foment o d’urbanisme de governs i ajuntaments. Aquestes àrees es troben dominades, en general, per arquitectes o enginyers, professionals molt respectables però que no tenen precisament un contacte massa directe amb la realitat dels col·lectius més vulnerables a aquest problema. Si el problema de l’habitatge no té a veure en com construir-lo sinó en com poder-ne gaudir i sobreviure a l’intent, no seria hora de provar un canvi d’enfocament des d’una perspectiva molt més social? Després de dècades de fracassos, no crec que es perdi res en provar-ho.
