FORABROMES

Per prendre’n nota

DE LES HISTÒRIES, se n’ha de prendre nota. Els seus encerts ens serviran de model; els errors, també. Si hi ha una història cultural a la Mallorca recent de la qual es poden treure algunes lliçons per al futur -i el present-, aquesta és la del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC). Hi pensava mentre seguia la visita institucional a les obres del futur centre, que ara ja sembla que mostra la llum al final d’un llarguíssim túnel. Pensava que aquesta és una història tan transparent que l’hem poguda escriure fil per randa de fa 15 o 20 anys -el fotògraf sempre va ser clar en expressar el somni de deixar el seu llegat a Llucmajor, a Mallorca, i que fos la llavor d’un centre per a la fotografia, però també va ser igualment clar en mostrar la frustració de veure el menfotisme de les institucions públiques. El cas és que, per haver tingut sempre llum i taquígrafs, aquesta història ens deixa un llistat de notes preses que cal repassar sovint per aprendre com fer i com no fer les coses, per extrapolar els encerts, però també per posar solució a tot allò maldestre que sovint ens sembla que no en té.

El somni de Toni Catany, tan generós com aquest divendres ha tornat a remarcar la presidenta Armengol, va ser i és, si fa no fa, similar al que han tingut altres persones que pensen a llegar un patrimoni i convertir-lo en un bé públic. Primera nota: al capdavant de les administracions hi ha d’haver polítics i tècnics capaços de destriar el gra de la palla. No tot ens ha d’interessar, però allò que obre el camí per a un millor futur cultural s’ha de saber aprofitar. Segona nota: massa sovint ens manquen els mecanismes per fer realitat els somnis benèfics. Tercera nota: en aquests anys de gestació del CIFTC, hem sentit infinitat de vegades el lament per la inoperància de les administracions, expressat pels mateixos que temporalment les governen. Es proposa que qualsevol que vulgui optar a governar-la, posi com un dels punts prioritaris la transformació de l’administració, perquè de la seva eficàcia depenen tots els projectes públics. Quarta nota: una altra queixa habitual i amb raó és la del finançament dels projectes autonòmics per part de l’Estat. Sí, amb raó. Però massa vegades la perdem perquè, per posar-ne només dos exemples, els fons per a la rehabilitació de Can Weyler es varen haver de tornar per inoperància, i els del CIFTC es perdran en part. Cinquena nota: per què, si el CIFTC disposava d’un fons de 4,3 milions per a les obres del centre, es va limitar el pressupost a uns del tot insuficients 2,5 milions? Inseguretat en l’aposta? Sisena nota: si el fotògraf en vida, uns pocs polítics i tècnics i, especialment, la Fundació Toni Catany no haguessin tingut la constància i l’eficiència per dur-ho endavant i fer que el somni sigui sempre present, faria temps que aquest projecte cultural no existiria. Setena nota, una pregunta més: d’aquí en endavant, serà possible, sense allargar-ho fins a l’extenuació, definir un model de gestió efectiu i uns pressupostos suficients per al futur centre?

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF