De Pijoan (Barcelona, 1879 - Lausana, 1963) a La Veu de Catalunya (28-VIII-1907). Aquest dilluns és el Dia d’Europa. Pijoan era un noucentista universal: arquitecte, historiador, crític d’art; professor a Roma, Toronto, Califòrnia, Chicago; recercador a Londres; promotor de l’IEC, el MNAC, la Biblioteca de Catalunya, el I Congrés de la Llengua Catalana, i assessor a la Societat de Nacions.
[...]
Els títols de les universitats estrangeres, afortunadament, són reconeguts pel Govern espanyol. Encara que la Universitat de Ginebra té cinc facultats, jo crec que a nosaltres ens convé especialment per les ciències físiques i naturals. Bo seria també poder enviar-hi, tots els anys, un pensionat que estudiés pedagogia i ciències morals: la Universitat és viva, pren un gran interès en aquests estudis, guarda intacta la tradició ginebrina i ha rebut al mateix temps totes les innovacions. A Lausana la facultat mater és la de teologia. No m’atreveixo ni tan sols a parlar de la conveniència de treure el cap per allí: avui per avui a casa nostra ens basta i sobra amb el lul·lisme. A Berna la facultat de medecina té renom universal. Jo no sé més que en C. (el cirurgià prou conegut) que s’hagi estimat més enviar el seu fill a Berna, amb Kocher i Sahli, que no pas tenir-lo en aquell corral de la facultat vella de Barcelona. Perquè, en general, els nostres fabricants tan bescantats són els que facturen els seus fills a l’estranger. És clar que molts perden el temps i es gasten els diners del pare i de la mare (que els n’envia d’amagat); però, quines ganes d’anar endavant això no demostra! Ens queixem de vegades del poc profit que en treuen: jo demano, què serien aquells homes, si no haguessin sortit del seu despatx o de la seva fàbrica? Els metges també emigren sistemàticament un any, a prendre una especialitat a París, per a poder-s’ho posar a la placa i a les targetes... Està reconegut que això no basta, s’ha d’aprendre el ritme de la vida nova, i a París tothom viu com vol; jo crec preferible una petita ciutat normal i sana, on no es puguin trobar “cigarretes” espanyoles, ni compatriotes amb qui poder renegar en espanyol. És clar que, a la tornada, alguns d’aquests joves es trobaran inadequats (beneïda llavor!), seran inadaptats, exòtics, desobeïts, extravagants... (en el bon sentit de la paraula), però ells seran també un estímul de reformes; entre l’ideal que ells portin i la vida nostra sortirà una resultant cada vegada més inclinada... No hi ha, per això, que fer-se il·lusions. Desgraciadament, prou que de seguida seran com nosaltres! La distància és massa enorme i és molt més còmode aclimatar-se. La meitat de les coses s’han de començar des d’un principi. S’han de llançar les idees, des d’ab initio, i el que portava les ganes de seguir l'activitat contemporània veu també que és impossible; no queda més remei: o l’heroisme de començar-ho tot de nou, o la facilitat de deixar-ho tal com està! De totes maneres, els homes ja seran canviats, i són els homes, principalment els homes (no em cansaré de repetir-ho), els qui faran la revolució. A penes si les idees tenen cap importància. [...] .
