Nostàlgia del 2019; Venècia sense creuers
Podem congratular-nos, perquè ja fa algunes setmanes que, tant a l'autopista com a la via de cintura, torna a haver-hi embossos de trànsit que potser no són del tot homologables als de l'any 2019, però tampoc no són gens menyspreables. No han desembarcat a Mallorca els famosos cent mil cotxes de lloguer que solien afegir-se a donar alegria al nostre trànsit els estius anteriors a la pandèmia, però l'afluència de turistes és suficient per obtenir unes coes de consideració a l'altura de l'aeroport i del Fan Mallorca Shopping Center, una altra Meca nostrada de la civilització. A Eivissa també han obtingut retencions de qualitat a la seva xarxa viària, i això sense haver obert encara aquests institucions filantròpiques que són les macrodiscoteques, creades per posar un plat de calent a taula cada dia a cada llar eivissenca. Existeix un desfici quasi patològic per comparar cada dia d'aquest estiu amb el seu corresponent de l'any 2019. Fa l'efecte que a molts els agradaria despertar-se, descobrir que encara som a l'any 2019 i que tot el que ha vingut després ha estat un malson. O bé botar-se el 2020 i fingir que aquí no ha passat res. Molts, a jutjar pel seu comportament i per les seves intencions, semblen no haver entès estam combatent encara (i ens en queda estona) els efectes d'una pandèmia. Una pandèmia és una de les adversitats realment importants que podem afrontar com a espècie, però aquí molts se l'estan perdent perquè s'han quedat penjats al 2019. Tenen nostàlgia del 2019, nostàlgia dels 15 milions de passatgers, enyorança de fer caramull. Ho demostra la infumable campanya de l'Oficina de Turisme de Santanyí, encaparrada a fer servir una imatge del caló del Moro com a platja paradisíaca i quasi verge, com a promoció (no ho endevinarien mai) per atreure més turistes. Les imatges del caló del Moro buit fa anys que només es poden capturar a l'hivern, perquè és un espai que fa molt de temps que està saturat. No està encara arrasat, afortunadament, però plantejaments com el d'aquesta promoció poden aconseguir que hi estigui sense gaire dilació. No contents amb la costa que ja hem perdut, oferim en sacrifici, i amb un somriure, la que encara ens queda.
A altres latituds, no gaire llunyanes en cap sentit, entenen, tanmateix, les coses d'una altra manera. El govern italià ha aprovat aquesta setmana el decret llei que prohibeix el pas de grans creuers per Venècia, abans que el trànsit d'aquests monstres flotants no acabàs de carregar-se-la. El decret llei fixa criteris estrictes i clars: quedarà prohibida l'entrada de vaixells de més de 25.000 tones de registre brut, de més de 180 metres d'eslora o de més de 35 metres d'altura, a més de les embarcacions que superin les normes d'emissions. Allà també hi ha comerciants que afirmen que viuen dels creueristes, però s'ha entès que el bé comú no es pot supeditar a l'interès d'uns pocs.
El primer ministre que ha impulsat la prohibició dels creuers no és exactament un comunista bolivarià i fanàtic, sinó Mario Draghi, economista format pels jesuïtes i per la universitat de La Sapienza, i conegut sobretot per haver estat el president del Banc Central Europeu que es va posar al capdavant del rescat de l'eurozona d'una fallida que va arribar a semblar inevitable durant la crisi del 2008. També ha estat director executiu del Banc Mundial i vicepresident de Goldman Sachs International. De dretes i pragmàtic fins al moll de l'os, el missatge que envia Draghi és clar: és bo que hi hagi turisme per donar aire a l'economia del país; el que no pot ser és que el país quedi sense aire per fer venir més turistes. S'ho poden apuntar la Plataforma Sí als Creuers, SOS Turisme i altres llumeneres de l'economia depredadora, tan pròpia de la dretota més improductiva, que abunden per aquí.
