Què és la normalitat?
A La primera dona, Eva vol ser una persona normal: vol sortir del psiquiàtric per fer una vida normal, per tenir amics normals, aconseguir una feina normal, una parella normal. No ho diu exactament així la protagonista del documental dirigit per Miguel Eek, a qui entrevist en aquest mateix setmanari. No ho diu així però ve a dir-ho, fins al punt de confessar a la seva terapeuta que vol ser normal, com ella. “Ho ets, Eva” li contesta l’assistent. A partir d’aquí, el treball d’Eek, tot i que se centra en la història d’esquizofrènia i drogues d’Eva i el seu desig de sortir d’un internament de sis anys, ens fa pensar, fins i tot dies deprés d’haver-lo vist, en una qüestió que a molts ens ve de manera recurrent al cap: què és la normalitat?
A tota xarxa social que demani a l’usuari que es defineixi –és a dir, totes–, són immensa majoria els que es qualifiquen com a persones normals. Això, és clar, a diferència dels que se situen a l’extrem contrari: molts d’ells –o elles–, de tan normals com són, necessiten fer-se els extraordinàriament rars. Una altra normalitat.
En tot cas, se’ns ha explicat quina és la normalitat en tots els ordres perquè, si l’entenem i la practicam com se’ns ha explicat, som més bons de dur, sobretot som més bons de dur cap a la caixa d’un gran magatzem. A una li agradaria veure manuals de normalitat en tots els àmbits –d’una manera o una altra hi són–, per, precisament, no fer-los ni cas. I no comprar, ni ser, ni fer, allò que anomenen ‘normal’, quan ‘normal’ no existeix.
Quina és una vida normal? Quantes vides podem considerar que es mouen en paràmetres de normalitat? Quins són els paràmetres? Tenir un relatiu ordre laboral per ingressar alguna cosa i gastar-ne molta? Viure en família és normal més que no viure sol o viure en una comuna? Qui és normal? La veïna del cinquè que baixa molt convencional i educada per l’escala però es passa el dia pegant crits a ca seva? L’executiu ben vestit i amb un cotxarro que s’infla de drogues amb els amics i amants? És normal la parella que figura que són feliços i que volen tenir descendència tot i que no se suporten des de fa estona?
Quina feina és normal? No ho demanem als funcionaris, però tampoc als autònoms i molt manco als que pateixen els models més inestables. On és, què és la normalitat? Seguir els Jocs Olímpics és normal?
Potser es desitja la normalitat perquè les seves formes són tan amples que qualcuna hi haurà per aferrar-s’hi. Són formes que estan amagades darrere una aparença anomenada ‘normalitat’, un dels conceptes més tramposos i relliscosos, també més propis del capitalisme. Potser parlar de normalitat només és una manera de cercar l’aprovació dels altres. I això que en el cas d’Eva, una dona que duia sis anys internada al psiquiàtric, és comprensible, en el cas de la immensa majoria no ho és. Segurament hauríem de pensar en la frase que Sebastià Alzamora posa en boca de Joan Mascaró a la novel·la Reis del món: “Per ser com els altres, sempre hi som a temps”.
