El meu nom és Ningú
Durant els anys de psicoteràpia la dificultat més gran va ser la de poder sortir de la “meva bolla”, llavors em trobava a mitja edat i vivia massa aïllat dins el meu món, em protegia alhora que m’aïllava. Tenia el meu propi clima i va ser necessari trobar una terapeuta prou espavilada per, entre tots dos, poder construir un tercer clima que m’ajudàs a curar-me i poder sortir d’aquell aïllament que m’ofegava. Potser una teràpia sigui això: curar-se per haver trobat algú que t’ajuda i entén aquest sortir de la “bolla” en un clima adequat. Donald Winnicott –psicoanalista i pediatre anglès– deia que la major dificultat en una teràpia era poder crear o construir aquest clima.
Si la teràpia és una experiència d’aclimatació, l’emigració consisteix en la pèrdua del clima que han deixat a la seva terra i la lluita amb les dificultats d’aclimatació que pateixen d’ençà que arriben a la “terra promesa”, un lloc que massa sovint esdevé un vertader infern.
Amb la lectura d’un article de Joseba Achotegui ho vaig entendre. La dificultat d’aclimatar-se l’anomenava “la síndrome d’Ulisses”. Li deia síndrome perquè està formada per un conjunt de símptomes: tristesa freqüent, nostàlgia, desenvolupar sentiments de culpa especialment per sentir que abandones els teus, plorar sovint, estar nerviós, patir insomni, estar confós i –normalment al principi de l’arribada– tenir mal de cap i fatiga, i en certa manera, por del rebuig. I l’epítet Ulisses fa referència, evidentment, a l’heroi grec que va patir contratemps i perills lluny de la seva terra i de les persones estimades. Els emigrants, en partir i deixar els seus, pateixen una pèrdua de clima tan radical i troben tantes dificultats per aclimatar-se al nou clima on han arribat que pateixen estrès. Ho sé no perquè ho hagi llegit o vist, sinó perquè els dos anys que vaig viure fora de Mallorca ho vaig experimentar. En certa manera quasi tots hem estat, en un moment o un altre de la nostra vida, emigrants.
Entre les dificultats que han d’afrontar els immigrants, siguin de la casta que siguin, hi solem trobar la soledat, la falta de pertinença; aquest no poder pertànyer a un grup farà que sovint ells mateixos creïn “bombolles” on podran passar anys allunyats de la realitat cultural i social que els envolta. Una altra dificultat és la por del fracàs, fet que inclou la possibilitat del retorn. Quan dic soledat em referesc a la necessitat que tenim tots de pertànyer a algú o a qualque cosa. No és fàcil viure sense “pertinença” i menys per a ells.
Però tornem a Ulisses, a un dels textos d’Homer a l’Odissea, podem llegir: "...Ulisses passava els dies assegut a les roques, vora la mar, consumint-se a força de planys i penes, plorant incansablement...". I quan es volia protegir del ciclop Polifem que el perseguia, va dir: “Em demanes, ciclop, com em diuen, i t’ho vull dir. El meu nom és Ningú i Ningú em diuen tots…”. Aquest és el drama més llastimós dels immigrants, que en no poder aclimatar-se tal com pertocaria al lloc d’arribada i poder dur a terme el projecte de salvar-se a ells i els seus, queden reduïts a esser “Ningú”. Com aconseguir que tinguin un nom? O que el puguin recuperar una vegada aclimatats, i sentir-se algú?
Als afores de Casablanca, al Marroc, hi ha un poble petit: Sidi Slimane. Allà hi va néixer el meu amic Tarik Aissooui un 16 de juliol de 1986. Fill de Chaib i de Fattouch. Un dia de 1997, en Chaib va agafar, literalment, els tres fills davall el braç i amb l’esposa partiren cap a una casa ben ventilada del carrer Gran a sa Pobla. Estaven cansats de passar gana. En Tariq tenia mentalitat de gran ciutat ja als dotze anys, i no trobava el seu clima. Em solia dir que se sentia “perdut” a sa Pobla. No va estudiar perquè no entenia el que estava escrit als llibres de l’escola. Amb els anys, va començar a freqüentar la mesquita d’Ibno Mazic, al carrer Crestatx de sa Pobla, i allà sí que va trobar un bri de pau interior. De llavors ençà hi va anar sovint. Fa dos anys va anar a Medina i a Meca amb la seva jove esposa i –si no han mudat– l’any passat vivien al barri de Molenbeek a Brussel·les. Li vaig demanar si s’havia acostumat al clima d’allà i em va dir que no, que feia massa fred i fosca. També em va dir que estava estalviant per qualque dia, en esser gran, poder-se comprar una casa a Casablanca i tornar a la seva terra i a la seva gent.
El més probable és que en Tarik arribarà a un punt de la seva vida que no se sentirà ni d’aquí ni d’allà. És freqüent. Llavors han de passar dues generacions per poder sortir de la terra de Ningú i retrobar la de cadascú, sigui nova o antiga. És el que ells em diuen. La primera vegada que vaig escoltar aquesta paradoxa em va sobtar: ni d’aquí ni d’allà i viure a la terra de Ningú. I nosaltres a quina terra vivim? I amb quin clima?
