En nom dels 'nadies'

Sempre recorro a E. Galeano per les seves sàvies paraules i la seva mirada empàtica cap a les persones liquades per les injustícies socials. Galeano sempre present amb la seva profunda visió, que ha sondejat les diferents capes de la indiferència cap a totes aquelles persones que ell anomena els “nadies”. Galeano, entre tantes altres reflexions encertades, va dir que “l'aliment de les minories es converteix en la fam de les majories” i que “el desenvolupament desenvolupa la desigualtat”. I dels nadies en puntualitza:

“Que no tenen nom, sinó número.

Que no figuren en la història universal,

sinó en la crònica vermella de la premsa local”.

I així va ser amb el terratrèmol de Marràqueix, la ciutat vermella dels mil i un laberints i els llogarets incansables del Gran Atles i els seus tortuosos camins, que una forta i violenta sacsejada de la terra va situar a la primera pàgina de les notícies internacionals. El 8 de setembre a les 23.11 h mentre uns dormien i altres es preparaven per a fer-ho, la terra va tremolar i la sacsejada ha sepultat vides i destins, ha truncat tot el que era anhel per a un futur, bo o dolent, però un futur que era i que ja no existeix. Va tremolar la terra i han estat soterrats pobles sencers on vivien persones anònimes amb la seva vida insignificant que no interessava a ningú. Pobles els habitants dels quals, fauna i flora suscitaven l'interès de les càmeres dels turistes nacionals o estrangers, que omplien les seves galeries fotogràfiques d'aquells paisatges, records de vacances i els bells moments que passaven en companyia dels nadius d'aquells llogarets. Va tremolar la terra i va arrasar vides, i ja no queden més llocs per a captar el costat exòtic d'una escapada vacacional.

Va tremolar la terra i van fer eclosió, com a xampinyons, interessos aliens a les vides soterrades, interessos i protagonismes desmesurats que floreixen, o, més ben dit, fan eclosió cada vegada que la desgràcia apunta amb el seu dit als nadies ignorats i els destins dels que poc importaven a algunes persones que ara s'afanyen i peguen colzades per a sortir en les fotografies de l'etern i incòmode minut de silenci.

Amb el que s'ha dit, vull matisar que no dubto de la bondat, l'empatia i la compassió de les persones. A molts d'elles els pesen les desgràcies alienes, hi col·laboren i s'hi interessen, però el que cansa una mica i irrita és quan la desgràcia aliena s'usa per a convertir-se un en el protagonista del dolor aliè, i la desgràcia de persones que mai no van importar als que es fan visibles per a recollir i ajudar i plasmen en fotografies col·lectives cares de pena… Però el que importa és sortir a les fotografies.

Els morts no parlen, els morts no surten a les fotografies, els damnificats es converteixen en les cares de l'horror del drama, les càmeres capten cares devastades per l'horror i el dolor per pèrdues que ningú ni res no pot alleujar. I és cert els “nadies no són éssers humans”, però les seves desgràcies sempre són oportunitats!