No volem pobres per aquí
En aquest país, la majoria de la gent pateix una espècie d’esquizofrènia no ben diagnosticada, que té l'origen en la manera com vivim el turisme. Per descomptat, els vessants humanístics del turisme, que els primers pares destacaven fins i tot per damunt dels econòmics –o en perfecta simbiosi– ja no juguen cap paper en el 'debat' sobre la qüestió. És vera que en parlam adesiara –els aspectes col·laterals de la gran invasió guanyen alguns titulars de premsa–, però això només succeeix quan puntualment la problemàtica general supura el seu verrim i un o alguns grups humans en pateixen directament les conseqüències. Per exemple, quan un barri tranquil de Palma (Son Espanyolet, per dir-ne un) és pres pel renou nocturn a causa de la concentració de cases sobreocupades per turistes en continuada immersió en el desgavell i l’escàndol. O quan arriba a una de les nostres illes una carretada de cotxes de lloguer que faran intransitables les carreteres. Són un parell de dies de discordança amanida amb alguna pancarta, algunes declaracions de partits a l’oposició, el rebuig dels grups ambientalistes, etc.: és a dir, el que els missatges dels patriarques turístics anomenen 'turismofòbics'.
La qüestió és quina classe de turisme volem els illencs. Per començar, el de qualitat, com preconitzava Turisme de Barcelona. Però amb el de qualitat no omplim les habitacions disponibles, situació que ens turmenta i extreu dels nostres cors unes jeremiades angunioses. Necessitam omplir, això vol dir que també necessitam, però no ho reconeixem públicament, els turistes de balconing i de fel·lació enmig del carrer. Passa següent: odiam aquests turistes, als quals hem ofert viatges i estades a preu de patató. És menester evitar aquestes escenes, que assoleixen difusió internacional, i substituir aquests turistes per...turistes de qualitat.
El turisme de qualitat, deixem-nos de floritures, és el turisme ric –l’altre és el pobre. No volem turistes pobres, hem de convertir el turisme en un luxe tan sols a l’abast de la gent rica. Així sotmetrem el turisme a la llei general d’acumulació de privilegis en la part del paradís i privarem d’alè els pobres del món.
Mentre participam en aquest joc sinistre, no hauríem d’oblidar que la immensa majoria d’illencs anam quedant fora de joc.
Guillem Frontera és escriptor
