10/10/2021

No són animalistes

3 min

Cap dels meus gats vol entrar a les xarxes socials. Tenen por. Pateixen per la seva vida. Tinc dos minins prenent ansiolítics naturals fets amb cua de rata remullada a les mil flors. El seu retorn a una vida normal serà lenta. Algun psicotraumòleg neuronal felí parla d’un any o dos i fins i tot de la necessitat de fer una lobotomia. Veurem. De moment les criatures tenen els bigotis amorrats a les sèries de televisió i als còctels d’àcid clorhídric. És dur de recordar... Sí, tot va passar fa uns dies.

Van venir uns amics a casa. Els meus gats els hi explicaven la falsa, malgrat popular, teoria que els minins tenen set vides. Científicament està comprovadíssim des de fa segles. I se sap que en tenen 234,67489, de vides. I au, que no s’ho creien. Així és que els gats van agafar el seu catphone i van anar a cercar a la xarxa els diferents estudis fets des de fa anys i panys. Però, nerviosament, van pitjar el botó d’una xarxa social i allà va aparèixer el crim. Molta sang. Un linxament. Vam veure com tot de gent s’acarnissava amb una ramadera i veterinària que sempre explica, naturalment, clarament, la seva vida professional. Aquell dia feia saber, malauradament, que havien d’“eutanasiar” una vaca. L’animal tenia el cap del fèmur trencat. Res a fer. Finit. Doncs li van dir de tot. De tot és de tot. Increïble. Inimaginable. Al·lucinant. La van linxar a les xarxes. Pistoles, metralladores, llançaflames, ganivets, catanes, míssils, bombes nuclears. Qui és aquesta gent que dispara nit i dia?

Es diuen Pikatxu3289. Bubbubpertu34. Llesquetadamor. Cordefelicitatrebel... Es diuen així. Anònims. Sense identitat. Covards. Fantasmes sense llençol. Pusil·lànimes de plexiglàs. Llançadors de merda a l’obscuritat del caguetes cames ajudeu-me. Diuen que defensen els animals. No són animalistes: són analfabets existencials. Sap més un animal de la vida que vosaltres. Pinxos de la xarxa. Assaltadors de granges a la clandestinitat de l’ego de les xarxes. Maleducats que ocupen les propietats privades. Residus d’inhumanitat. Criatures de buidor de nevera urbana només amb un iogurt sense ànima per endrapar. No defensen els animals. Només es defensen a ells. Perquè no tenen res. No tenen a ningú. Parlen d’animals com podrien parlar de la defensa a ultrança de la llibertat del salfumant assilvestrat, o de la pastanaga daltònica i bòrnia del quadrant nord-est que habita el penya-segat de la regió nyam-nyam. Mana això: el no res. Ignorants. La realitat per a ells és una piulada feta després d’una borratxera d’enciams que no han vist ni cultivat en sa vida. Ni mai ho faran. Missatge: els animals mai us voldrien. Mai de mai. No us estimarien. Mai. Ho sento.

Mentrestant, com els antivacunes, com els antitot, que compren vacunes a la farmàcia, que van als CAP quan els fot mal el cap i l’ànima, i el turmell, i el peroné, i el globus ocular, faran tuits, es cruspeixen, com bèsties, nuggets de pollastres falsament ecològics, educats, morals, racionals, reflexius. Mentre devoren el que no saben. Caníbals, professionals de l’antropofàgia, assassins de la realitat amb ullals illetrats, ho faran tot d’amagatotis. Tot preparant, humits, líquids, salivant, la seva rebel·lió dels animals (el llibre de George Orwell). Ja ho saben. Els animals contra les persones. Aquella dictadura. Aquells manaments de la llei del ganivet que ens diu que “Tot allò que vagi sobre dues potes és un enemic”. Més. “Tot allò que vagi sobre quatre potes o tingui ales és un amic”. Més, més, més... Més droga per al ionqui, per a la secta, per al messies, per a l’analfabet. “Tots els animals són iguals... però alguns animals són més iguals que d’altres”. Aquí. Aquí anem. Aquí volíem arribar. Ens voleu dur a l’escorxador de la vida. Això voleu. Els meus gats i jo estem acollonits. Però us esperem amb les urpes. Estem acostumats a mossegar els que ens volen morts.

stats