Un 'no' sempre ha de ser no, però ni tan sols un 'sí' ha de ser sempre sí
A hores d’ara és evident que l’eslògan ‘no és no’ queda curt, molt curt. És massa simple i deixa massa ombres d’interpretació. D’entrada, perquè sovint la víctima d’una agressió, abús o assetjament sexual queda tan bloquejada que és incapaç de dir ‘no’, o perquè se sent coaccionada a sotmetre’s sense protestar. Però és que ni tan sols un ‘sí’ declarat, explícit, evident i fet fins i tot en to de súplica ha d’implicar per força que el que sigui que estigui en qüestió s’hagi de fer. Per davant de l’excusa del consentiment hi hauria d’anar el sentit comú i, sobretot, una qualitat senzilla però que a vegades sembla cada dia més escassa: l’empatia.
El cas dels set de Manacor, detinguts per torturar i vexar durant dies un discapacitat intel·lectual, és la prova que fins i tot un ‘sí’ explícit, per escrit i signat, pot ser una animalada injustificable. Independentment del que digui la justícia, que ja fa el seu curs, no hi ha cap manera d’entendre que algú pugui torturar i vexar així una altra persona –amb una discapacitat– durant gairebé tres dies, per molt que ho demani, si no s’és cruel o un irresponsable sense empatia. I l’excusa de la llibertat de gaudir de pràctiques eròtiques poc convencionals tampoc no serveix. Sense mesures de seguretat ni límits clars, sense una educació sexual mínima i amb l’única voluntat de denigrar i guanyar doblers no s’actua en llibertat.
Vivim en una societat on, tal com explica la psicòloga Alba Alfageme arran d’una alerta de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, el primer contacte amb la pornografia és als vuit anys. En canvi, abordar l’educació afectiva i sexual a les escoles –i això vol dir anar més enllà de la reproducció i com es col·loca un preservatiu– encara és tabú. Alguns pensen que no hem d’explicar la realitat del sexe i les relacions a nins i adolescents, però sabem que si ho cerquen a internet trobaran respostes basades en la violència, el masclisme, la submissió i la humiliació. I tot això just ara que obrim els ulls i ens adonam que no cal viatjar a cap país exòtic per trobar casos d’explotació sexual infantil. Que passen a casa nostra, a vegades, fins i tot sota l’escrutini i el control directe de l’administració.
A banda de la crueltat i la manca d’empatia, la falta d’educació afectiva i sexual, herència d’una societat masclista i conservadora, també és al substrat que hi ha darrere del cas dels set de Manacor. Amb delicte o sense no hauria de ser possible que un grup d’adults –sí, joves, però tenen entre 20 i 30 anys i, per tant, són adults– puguin cometre lliurement un acte com aquest.
