No miris la guerra
Quan va arribar internet semblava que s’escampava pertot un regne de coneixement, connexió i possibilitats sense límits. En el camp de la informació, aquesta correria en qüestió de segons d’una punta a l’altra del globus, cosa que hauria d’afavorir la veritat i la democràcia. En poc menys de dues dècades, però, internet s’ha convertit, a més d’un lloc d’accés als mitjans tradicionals (diaris i televisions) en un fòrum etern d’intercanvi de tota mena de consignes, en un bosc escabrós ple de mentides, manipulacions, de lluita per imposar un relat del que interessi en tot moment defensar.
En plena pandèmia han proliferat les maneres de negar que el virus existia, o que les vacunes han tingut i continuen tenint efectivitat a l’hora de frenar contagis i salvar milions de vides. Una cosa tan sofisticada i tècnicament complexa com internet es convertia en un lloc encarregat de minar les bases de la ciència i la confiança il·lustrada. La veritat, el rigor, la mesura estadística, les dades que, com podem comprovar, han tallat les ales del virus i mostren, a qualsevol que tingui ulls, que les vacunes han funcionat i que la situació ja comença a assemblar-se a la d’abans. Ara, en plena guerra d’Ucraïna, es neguen els crims de guerra per part de Rússia, per molt que les evidències —i els testimonis, locals i internacionals— apuntin clarament a l’exèrcit rus. Sempre hi haurà gent disposada a no deixar-se convèncer pels fets, per molt que siguin evidents i contrastables: siguin aquests científics o purament fàctics, com la rodonesa del planeta. A la pel·lícula Don’t look up ja es feia escarni d’aquesta dèria per les mentides consoladores a les nostres societats de l’espectacle, i amb un àcid sarcàstic que fins i tot mereixeria menys indulgència. Amb internet, la part irracional del nostre cervell ha trobat una empara esplèndida.
A més, ja no és tracta del que és veritat o mentida, i de deixar-se convèncer pels fets, i estar disposat sanament a canviar de parer si les informacions varien. No, ara es tracta d’opinions enteses com a trets d’identitat, que s’han de defensar com a drets o marques d’un tarannà que no ha de veure’s qüestionat per res ni per ningú. El que és respectable són les persones, no les seves opinions, sobretot quan aquestes es basen en fets visiblement falsos. Tot està obert a la crítica, però qui vulgui anar contra la veritat té molta més feina a manipular, mentir i tergiversar que qui accepta les coses tal com són, per molt que no s’adaptin al seu sistema d’idees apreses, còmodes o al que li agradaria arribar a pensar sobre el funcionament del món. Massa sovint, els prejudicis substitueixen els judicis, és a dir, l’anàlisi de les proves i els testimonis.
Hem arribat a un punt en el qual ens aferrem a les nostres idees, i a les falsedats que poden arribar a sostenir-les com si fossin les marques de la nostra manera de ser. I no hi ha res més greu per a la pau col·lectiva i per a la democràcia que aquesta actitud salvatge.
Melcior Comes és escriptor
