No és més que un club
Crec que si aquest dijous ens haguessin informat que tots havíem de tornar a confinar-nos indefinidament, la impotència i la desolació no podrien haver superat el desconhort que ahir va envair les xarxes socials pel fet que Messi marxi del Barça. Reconec que mai no he sentit cap interès pel futbol, però també he procurat no caure en el simplisme de reduir tots els futbolers a una mena de col·lectiu esperpèntic, salvatge, pura carn de caricatura.
El futbol té, en certa manera, la capacitat d’homogeneïtzar els instints de grups d’individus ben heterogenis: a l’hora de veure un partit del propi equip, per entendre’ns, la intel·lectualitat, les ideologies, la cultura o l’estatus social es dilueixen en una germanor tribal que seria quasi entranyable si a vegades no anés acompanyada de crits guturals, excessos cervesers, insults a l’equip contrari, ofenses indiscriminades a les pobres mares dels àrbitres.
No obstant això, m’agradaria ampliar l’abast d’aquelles paraules que Tarradellas va aplicar en una ocasió a la política: així doncs, a la vida també es pot fer de tot menys el ridícul. I l’enfilall de gemecs, crispació i lamentacions d’ahir amb el tema Messi tal vegada ens hi pot acostar perillosament, al ridícul. I és que, al cap i a la fi, a part d’una icona del barcelonisme, Messi no deixa de ser un professional subjecte, com tots, a les regles del mercat. I el mercat no té res d’emocional.
No comparteixo les demagògies que retreuen, per exemple, que els sous dels jugadors són diners que deixen d’arribar al Tercer Món: una cosa no té res a veure amb l’altra. Ara bé, tampoc no ens passem de transcendència, perquè és molt legítim que a algú li agradi el Barça i que el visqui intensament, però potser cal recordar que, al cap i a la fi, digui el que digui l’eslògan, i tal com passa amb la resta d’equips, no és més que un club.
