No ho sembla, però és Nadal
Aquest any l’esperit de Nadal no ho té fàcil. L’entorn és hostil. El preu dels lloguers es dispara, els desnonaments no s’aturen i l’energia continua consumint-nos. El capitalisme es manté voraç afavorint les desigualtats i la tristesa al món mentre uns quants personatges exhibeixen les seves riqueses i el seu mal gust. Alguns acaben de descobrir ara la mala salut democràtica de l’estat espanyol. Diuen que val més tard que mai, però el cert és que han estat prou egoistes per no voler mirar de cara aquesta democràcia mentre no els afectava directament. Desitgem que el discurs del rei els consoli. Nosaltres continuarem esperant els reis d’Orient, que, a sobre de deixar-te presents, arriben i marxen sense dir res. Hi ha silencis que s’agraeixen profundament. També insistirem a donar cops al tió i a elevar l’escatologia com a tradició nostrada. D’alguna manera o altra ens hem de desfogar. Podríem ser una mica més exquisits, però el món no està per a subtileses. De fet, és justament el contrari. Els talibans de l’Afganistan han prohibit, novament, l’accés a l’educació de les dones i de les nenes. Elles han sortit a protestar i molts d’ells les han acompanyades. A l’Iran no s’aturen ni les revoltes ni els assassinats per part del règim. No vull deixar de repetir que aquesta joventut valenta és la que obre un nou camí. No vull deixar d’insistir que la repressió furibunda és l’única resposta de tots els governs estèrils. Pot aplacar revoltes, pot exercir l’abús de poder sistemàticament, però no pot matar ni emmudir el desig de llibertat. Tot i així, el dolor que causen és intensíssim. No hi ha esperits que valguin. Per això hem de recordar-lo. I acompanyar-lo.
Aquests dies de llums als carrers i de sopars de germanor haurien de ser una mena de treva, però ni a tothom agraden els llums, ni els sopars són tan considerats com haurien de ser. Com diu una persona propera: la perfecció és un concepte teòric. Hi ha una part teòrica d’aquestes festes, amb tots els matisos, que no és perfecta però tampoc no és una mala idea. A mi, que m’agraden els llums al carrer, amb tots els matisos, també m’agradaria que no anessin acompanyats del tràfec general de presses i ofenses, de consumisme irracional o de postureig carrincló. Potser haurien de ser com un vídeo d’internet que et fa passar una bona estona, divertida. Sense cap més pretensió. Un pingüí que ensopega a l’Antàrtida o una cançó ridícula, un regal que t’alegra la tarda o un moment de son que pots calmar jaient al sofà. Hi ha una pila de quotidianitats que no necessiten un festival culinari ni una etiqueta incòmoda. Hi ha una pila de gent que, sense proposar-s’ho, ens fa la vida més agradable. Són persones que tenim molt a prop, que fan la seva feina amb responsabilitat o que no tenen feina, que són capaces de compartir les alegries i les penes amb naturalitat. Totes aquelles que ja saben que la vida no és un camí de ponsèties i que les ponsèties, no saps com, se t’acaben pansint. Tot i així, han fet el que han sabut per cuidar-les, sense grans turbulències, sense pretendre ferir-les. Sense ser perfectes generen un entorn que fa més habitable el viure després de recórrer molts llocs inhòspits. M’agradaria desitjar bones festes a tothom però, sincerament, desitjo que ho siguin especialment per a aquelles persones a qui se’ls panseixen les ponsèties i es pregunten què poden fer per recuperar-les.
Les flors de l’hivern són agosarades. Com ho és viure amb la certesa que sense cuidar-nos a l'hivern no tindrem primaveres prodigioses.
