No hi ha res més important que això... avui

El Marca dedica la seva portada a Amir Nasr Azadani, el futbolista iranià que s’enfronta a una possible pena de mort si així ho determinen les autoritats del país. L’esportiu agafa una frase del seu exentrenador, John Toshack, per construir aquesta primera pàgina. “Amir no és un terrorista i se l’ha d’alliberar”, és la cita escollida. Al costat, sense atribuir-ho a ningú i, per tant, atribuïble al diari, es llegeix: “No hi ha res més important que això”. Bé, som a 22 de desembre. I la notícia del seu procés judicial va emergir el 12 de desembre. Des de llavors, i fins a la finalització del Mundial, només he trobat dues notícies de menys d’un quart de pàgina. A la web hi ha més teca, i un dels periodistes titulava “L’intolerable silenci amb Amir Nasr Azadani: ni un gest al Mundial” i, en una demostració de dignitat professional, escrivia: “Ni FIFA, ni els jugadors ni cap de nosaltres. Ningú no es va recordar d’ell”. Apostaria un turmell que el problema pel qual ningú va dir res durant la final del Mundial no és pas de memòria. Més aviat d’hipocresia: si el dia de la final Marca hagués obert amb el pobre Amir, hauria fixat una posició editorial valenta i adreçat sengles botifarres a la FIFA i al règim de Qatar. I, per bé que entenc els mecanismes pels quals això no va passar, el lema afartaconsciències de la tardana portada d’avui em fa pensar que, més que una interrupció del subministrament de cues de pansa, el que hem viscut és un simple episodi d’hipocresia.

L’ambaixada iraniana a Colòmbia, per cert, intenta desacreditar la notícia dient que el judici encara no s’ha celebrat. Tenint en compte que algunes de les confessions –obtingudes sota tortura segons denuncia Amnistia– s’emeten per televisió, potser sí que malgrat tot val més tard que no mai, en això de fer soroll mediàtic.