No hi haurà guerra
1. Més boira. Encara sota l’espessa boira del covid pesant sobre els nostres caps, de sobte la paraula guerra, que porta més que cap altra l’angoixa incorporada, recorre Europa. I la ciutadania ho acusa. De cop, la pandèmia ja no és tema únic de les converses amb amics i coneguts: i tu creus que hi haurà guerra? Sembla inversemblant, però les imatges dels tancs russos prop de les glaçades fronteres d’Ucraïna desvetllen les angoixes. Certament, la història ens ensenya que quan hi ha tensions entre les potències i pugnes pel control de determinats territoris la guerra es pot desencadenar per petits esdeveniments inesperats. I, per tant, pot semblar agosarat dir que no n’hi haurà. Però em sembla que hi ha poc risc d’equivocar-se. No hem de fer gaire memòria –va passar fa ara fa vuit anys (febrer-març del 2014)– per recordar que Rússia es va cruspir Crimea i el món occidental no va disparar un sol tret. Com tampoc van fer res quan va sotmetre Txetxènia. Seria gaire diferent si s'annexionés la regió del Donbass, que de fet ja controla?
Rússia és el país més extens del món, té 146 milions d’habitants, és 11è en el rànquing per volum de PIB, però ocupa el lloc 66 en PIB per càpita, senyal inequívoca de fractures socials enormes. No és rar que la via autoritària sigui imperant en un país immensament divers i desequilibrat, com ha explicat millor que ningú Karl Schlögel a El segle soviètic. I Putin, enfilat sobre una oligarquia que va capitalitzar la transició, s’ha assegurat la possibilitat legal d'estar al poder fins al 2036. ¿Com mantenir la tensió d’un país que veu com la Xina li ha pres el paper de potència alternativa? Evidentment, apel·lant a la raó patriòtica, cultivant el mite de la gran Rússia, exhibint capacitat d’amenaça, llançant tot tipus d’operacions pertorbadores en l’espai digital i sotmetent els països del seu entorn immediat. Tanmateix, ell sap que tot plegat té uns límits. I que té un cert marge per bellugar-se sense que Estats Units vagin més enllà de les amenaces i d’algun pessic en forma de sanció econòmica.
2. Diplomàcia. Encara que es tracti de l’escenari global els polítics es mouen en clau nacional. I els faisans aliats han desplegat les plomes. Un Joe Biden, en dificultats després de la sortida de l'Afganistan i del fracàs parlamentari de les seves propostes estel·lars, vol aprofitar la circumstància per compensar la imatge de debilitat que dona. Aixecar la bandera i moure soldats assenyalant l’enemic de torn sempre és una temptació en aquests casos. I, al mateix temps, convocar Europa i els aliats habituals renova la doctrina de l’Aliança Atlàntica. Tanmateix, sap que no hi trobarà gaire entusiasme. Evidentment, Johnson hi ha vist una oportunitat de fer oblidar per un temps els seus disbarats. Als britànics sempre els agrada mirar cap a l’Oest. Però Emmanuel Macron acaba d’arribar a la presidència europea i té eleccions a l’abril. I rep de regal una oportunitat per fer de contrapès i de corcó, si cal, dels americans, que és una exercici de distinció (amb Alemanya en el retrovisor) que acostuma a agradar als francesos i que obliga els altres partits a posar-s’hi bé. Una conducta inscrita pel general De Gaulle en el codi d’honor de la presidència de la V República, que, de fet, només Nicolas Sarkozy va transgredir. I encara més es pot dir d'Alemanya, que no té gaire marge, com Olaf Scholz ja ha deixat entendre, per la dependència energètica i la relació econòmica que té amb Rússia. I on el militarisme és tabú.
En fi, un apunt sobre Pedro Sánchez, que ha volgut aprofitar l’ocasió per marcar una mica de perfil internacional, un terreny que ha trepitjat poc. Un intent probablement alimentat per la fantasia de creure que li permetria per una vegada arribar més enllà de la majoria del govern de coalició sense qüestionar-lo. Ell mateix l’ha arruïnat amb una imatge per a l’esperpent. La solemne foto d'una solitària fragata navegant cap al mar Negre, com a símbol del compromís militar d’Espanya. Senzillament, patètic.
