09/05/2021

No és cap tragèdia

2 min

La majoria del 52% no tindrà una articulació política al Parlament ni al govern de la Generalitat, perquè els partits que l’havien de fer possible s’han estimat més aprofundir en el seu enfrontament que deixar-lo de banda i fer feina plegats. Bé, aquesta (la del govern en minoria d’ERC, amb entesa amb la CUP i comuns) era una de les opcions possibles i legítimes, i tampoc és cap tragèdia. Durant les negociacions, a mesura que s’allargassaven, hem anat sentint que no passava res per dilatar el temps de la formació de govern, que això també havia passat a Alemanya o a Bèlgica. Efectivament, això va passar en aquests països, però qui ho invocava com a precedent es descuidava de recordar que alemanys i belgues no n’estaven precisament contents, d’aquestes demores. A Espanya es va arribar fins a l’extrem de fer repetir les eleccions (tot i que a Pedro Sánchez li va sortir malament i va haver d’acabar formant el govern amb Unides Podem que volia evitar), i aquí també es va flirtejar amb aquesta idea. Hi havia càlculs i més càlculs: potser, en una nova convocatòria electoral, els convergents o postconvergents podien treure un o dos escons més que el rival directe, i ja no s’havia de passar per l’episodi d’investir president un candidat d’ERC.

Aquesta hipòtesi ja no hi haurà ocasió de verificar-la. Ara el previsible és que l’oposició de Junts es basi en el retret constant a ERC (i, subsidiàriament i amb menys intensitat, a la CUP) per haver fet impossible la independència i haver preferit un acord amb “els espanyols” dels comuns. Els partits polítics són porucs en el sentit que se sol dir que també ho són els diners: generen pors i tírries de consum propi, amb poca base real però amb una difusió forta entre els seguidors d’una determinada marca, i aquestes pors produeixen esquinçaments de vestidures i reaccions en cadena, gairebé sempre tendents a la sobreactuació. És un comportament quasi infantil, sense pretensió d’ofendre les criatures.

La realitat és que la majoria del 52% només ha servit per intentar utilitzar-la per desgastar l’adversari, que a la vegada se suposava que havia de ser el soci. Tal vegada algun dia l’independentisme superarà aquesta fase infantil de què parlàvem, però en l’actual actitud no tan sols no està en condicions de fer una República, sinó que ni tan sols pot investir el president d’un govern autonòmic. Ho ha vist tothom, això, i si hi ha algú al món que encara ens miri, també ho deu haver vist. Mentrestant, hi ha una part de l’independentisme que fa temps que s’ha instal·lat en una irritació permanent que la du a rebutjar, i fins a tot a atacar, possibles aliats i interlocutors: el darrer, aquest cap de setmana mateix, ha estat David Fernàndez.

Ara és necessari que el nou govern es formi i comenci a actuar amb decisió, sense embadalir-se mirant enrere ni perdent el temps en bregues que només interessen als implicats. El pitjor servei que es pot fer al país és obstruir la vida de la ciutadania en nom de l’interès de partit, disfressat de patriotisme.

stats