A ningú li importa l'Afganistan
“En solidaritat amb el poble afganès i especialment amb les dones en garantia dels seus drets [sic], l'Ajuntament de Madrid il·luminarà aquesta nit la Cibeles amb els colors de la bandera de l'Afganistan”. Aquest va ser el tuit (redacció deficient inclosa) que va publicar aquest dilluns a mitja tarda l'alcalde de Madrid, l'incomparable Martínez Almeida. No sé com degué lluir la Cibeles: l'actual bandera de l'Afganistan (l'adoptada pel govern dit “de transició” que ha governat fins ara, fins a la fugida del president Aixraf Ghani) té una franja verda, una vermella i una negra. Per completar l'homenatge a aquesta bandera, Almeida hauria d'haver-se assegurat de projectar també la xahada, la professió de fe que repeteixen cada dia els musulmans en les seves oracions (“No hi ha més divinitat que Déu [Al·là], i Mahoma és l'enviat i missatger de Déu”), ja que hi figura ben visible a l'escut d'armes.
En qualsevol cas, l'ocurrència del primer edil madrileny és representativa, per la seva falsa solidaritat descarada, de la hipocresia que s'estén aquests dies arreu d'Europa i d'Amèrica en relació amb un país ja destruït unes quantes vegades, per les pròpies elits dirigents i per les externes. Les interpretacions que es fan des d'aquí (aquí és Europa, i també és Catalunya, o Mallorca) són gairebé sempre tergiversades, fetes venir bé per atacar o defensar qualsevol altre interès d'índole més domèstica (els assumptes internacionals interessen quasi sempre en la mesura que permeten referir-se, ni que sigui per connexions ben retorçudes, a altres assumptes més propers). La dreta espanyola, per exemple, aprofita els talibans per criminalitzar sencera la població musulmana, i també per comparar la intolerància talibana amb les idees dels seus adversaris democràtics, siguin l'esquerra, el feminisme o l'independentisme. Certs progres senten un plaer fora mida davant d'una nova derrota dels EUA que acaba en fugida desordenada, i certs sectors de l'independentisme senten la necessitat de defensar la democràcia nord-americana i l'ordre mundial que representen perquè hi veuen un patriotisme com a ells els agrada. Mentrestant, si volem pensar en un règim dictatorial que anul·lés la vida de les dones, només hem de recordar el franquisme, que Almeida i el seu partit no volen acabar mai de condemnar.
Per la resta, és cert que, com sempre que els EUA “porten la democràcia” a algun lloc, aquest lloc acaba en una total desfeta. També és cert, tanmateix, que en els últims vint anys no només els ianquis han anat a depredar l'Afganistan, sinó també pràcticament tota la Unió Europea, inclosa —naturalment— Espanya. És cert que les dèbils esperances que poguessin tenir les dones afganeses acaben de desaparèixer (com van desaparèixer aquí les il·lusions i els projectes de centenars de milers de persones quan els militars falangistes van fer-se seu el poder). I és cert que podem témer tots una nova ofensiva del jihadisme, i aleshores potser a aquests que els fa tanta gràcia la derrota americana els passarà el riure.
