Ara fa una setmana, la presidenta Armengol va comparèixer públicament per anunciar una remodelació del Govern. A parer seu, la mesura respon a la necessitat de reconstruir la societat illenca després de la crisi socioeconòmica causada per la pandèmia. Com a conseqüència, i per segona vegada consecutiva, la cultura torna a quedar sense un departament dedicat exclusivament al sector, diluïda dins un maremàgnum anomenat Fons Europeus, Universitat i Cultura.
Tot i que aquesta decisió ja ha alçat polseguera en certs àmbits i partits –que han arribat a titllar de Frankenstein la nova conselleria liderada per Miquel Company–, no entraré a valorar aquest afer perquè, com deia Unamuno, als “levantinos” ens perd l’estètica, la forma. Pens que l’emergència cultural que pateix el nostre país és tan gran que centrar el debat en organigrames i calaixos d’un govern ens impedeix analitzar el que veritablement ens hauria d’importar: quin projecte cultural hi ha per a les Illes Balears els propers 20 anys?
Massa sovint hi ha qui rellisca, i creu que la cultura només és competència municipal i insular. Oblida totes aquelles polítiques culturals estructurals que són responsabilitat autonòmica, com ara el teixit industrial cultural, les condicions laborals dels professionals del sector –hola, estatut de l’artista!–, la projecció exterior, les relacions amb els altres territoris de llengua catalana, l’aposta pels circuits interilles, la formació i mecenatge dels artistes, etc. Per això és vital saber què vol fer el Govern els propers dos anys.
Durant la compareixença, Armengol va especificar que amb aquest nou executiu el Govern expressa la voluntat d’atorgar un paper clau al fet cultural. Sona bé. De fet, sona molt millor que el que havíem sentit fins ara sobre cultura: un silenci ensordidor. Tanmateix, en què es concretaran les paraules de la presidenta? Si confiam en el que diu, es podria interpretar que amb aquesta nova conselleria s’obre una porta perquè la cultura esdevingui un nou motor econòmic de les Illes Balears, que ens ajudi a sortir de la turismodependència. N’és conscient, el Govern, del que implicarà tot això?
Primer de tot, caldrà una aposta integral de tot el Govern per convertir les Illes Balears en territori capdavanter del sud d’Europa en economia cultural. Això vol dir que les àrees d’Educació, Treball, Turisme, Medi Ambient, etc. han d’elaborar i executar un pla conjunt, de bracet amb consells insulars i ajuntaments, a fi que tothom remi cap al mateix port. No podem pretendre ser capdavanters en cultura i que a la nostra universitat pública no s’hi puguin estudiar Cinema, Comunicació Audiovisual i Gestió Cultural. No podem ser capdavanters en cultura i destrossar el territori que encara ens queda verge, perquè precisament és el nostre territori un dels majors atractius per a indústries com l’audiovisual.
En segon lloc, caldrà una inversió pública per tenir un teixit industrial cultural fort. És a dir, decidir bé on destinar els fons europeus per a la recuperació. Són doblers que en cap cas haurien de servir per intubar oxigen a sectors econòmics que ja estaven en crisi i estancament abans de la pandèmia: el turisme, especialment el low cost. Per tant, serem valents i, en lloc d’enterrar-los en hotels i restaurants, els invertirem en economia creativa, a fi de crear i captar noves indústries que s’instal·lin a les Illes Balears?
En tercer lloc, la convicció absoluta que no hi ha res més universal que la cultura pròpia i, per tant, que aquestes polítiques públiques expansives han d’anar acompanyades de la protecció, la promoció i la difusió del patrimoni cultural del país. Per exemple, com pot ser que el cant pagès eivissenc i formenterer no s’hagi difós pel món sencer amb tota la dignitat que es mereix?
És una quimera el que es proposa? La crisi econòmica de la Gran Depressió americana va donar peu al president Roosevelt a engegar el Federal Art Project, un paquet de mesures de reactivació econòmica en el marc del New Deal, que situaven la cultura al centre de les polítiques públiques del país. Holger Cahill, director del programa –i que a hores d’ara ja hauria de ser l’enveja de qualsevol gestor cultural públic de ca nostra–, va percebre el crac del 29 com una oportunitat de reubicar el paper de la cultura dins la societat, com a motor econòmic. Si el pretès prototip de país capitalista per excel·lència va saber apostar nítidament per la cultura, no ho podrà fer el Govern balear 'més progressista de la història'?
Neus Sánchez és filòloga i gestora cultural
