Netflix, el nou cementiri per als grans epitafis

Netflix ha estrenat Never stop dreaming. The life and legacy of Shimon Peres (Nunca dejes de soñar, en castellà). Es tracta d’un documental d’una mica més de dues hores que recull la trajectòria personal i política de qui va ser en tres ocasions primer ministre d’Israel. El seu productor, Richard Trank, va entrevistar durant nou mesos Peres, just abans que morís, el 2016. Amb les seves declaracions i les de familiars, amics i líders polítics amb qui va col·laborar ha construït un homenatge incondicional al premi Nobel de la pau.

L’inici del documental és pràcticament l’arrencada d’un conte, una mena de llegenda màgica narrada per George Clooney. What else? Música simfònica èpica, entonació transcendent i les imatges del seu funeral multitudinari atapeït de grans figures mundials per constatar la dimensió del protagonista. Després de les sentències més emotives dels principals entrevistats, la biografia arrenca en uns paisatges bucòlics de la Bielorússia natal de Shimon Peres. Les primeres passes de l’heroi que anirem coneixent. La història d’un somniador. El documental avança com un llibre d’història. Tot el procés de construcció de l’Estat d’Israel des de la perspectiva de Peres té un cert aire pedagògic, com de manual alliçonador per a estudiants. Veu en off com a fil conductor, Peres com a protagonista, el complement de les figures més properes al personatge i suport visual d’imatges d’arxiu que il·lustren la història. Convencionalitat narrativa absoluta. Cau fins i tot en certa monotonia. Tenint en compte la durada del documental, s’han esforçat molt poc en buscar ganxos que el facin més polièdric, complex, profund i elaborat. S’han limitat a apostar-ho tot a la carta de l’emotivitat. I això li acaba donant un to de publireportatge de museu o de fundació, no la intensitat d’una biografia popular d’una plataforma de streaming. Never stop dreaming és més apte per a admiradors de Shimon Peres i obsessionats de la història que per a una audiència senzillament curiosa, a qui és fàcil que acabi resultant feixuc. 

És obvi que es tracta d’un documental de part que enalteix la figura del protagonista. S’hi inclou el testimoni de tres presidents dels Estats Units (Clinton, Bush i Obama). Però tenint en compte la manera com el relat insisteix en subratllar l’habilitat de Peres per negociar amb líders poc afins, per buscar equilibris amb l’oposició, per tenir mà esquerra en situacions d’elevada complexitat, a Never stop dreaming li falta aquest contrapès. En política, sovint és la veu dels rivals la que pot ajudar a honorar una trajectòria. El documental es desfà en l'homenatge i oblida la mirada més distant, equilibrada i hàbil del periodisme. Netflix ha anunciat el documental amb una llegenda: “En política la majoria desitgen el poder. Ell volia la pau”. La producció acaba amb una sentència del mateix Peres: “No em penedeixo del cap dels meus somnis. Només lamento no haver somiat més”. Des de la perspectiva actual de la comunicació, les plataformes de streaming són el millor cementiri. I els documentals les noves làpides on donar repercussió als grans epitafis.