¿Netflix contra l’imperialisme cultural americà?
El portal Bloomberg ha publicat una anàlisi reveladora sobre les dades d’audiència de Netflix. És sabut que la plataforma amaga les seves xifres rere capes de formigó, i això que d’entre els gegants de l’streaming és l’única que dona alguna dada (sempre en el seu interès, esclar). Una de les conclusions més sorprenents és que l’audiovisual no produït als Estats Units és el que acumula més minuts de visionat, que és la mesura que s’està convertint en preferent a l’hora de mesurar l’èxit d’una sèrie.
És cert que l’estudi, que analitza vuit mesos del 2021, està molt influït per l’èxit d’El juego del calamar, la sèrie més vista a la plataforma en tota la seva història. Però aquí no parlem de primavera a partir d’una sola flor: dels deu títols que més temps s’han estat al topten que fa públic la companyia, vuit són sèries de fora dels Estats Units. Aquí és on entren en joc els culebrons: a la llista hi ha sèries com Carinha de Anjo, La reina del flow o Yo soy Betty, la fea. Com que són sèries llarguíssimes, això afavoreix que la gent hi estigui enganxada moltes setmanes, encara que degluteixi els capítols de tres en tres. Tots els títols del rànquing han superat les 10 setmanes, mentre que a Netflix una sèrie que entra al rànquing l’acaba abandonant de mitjana a la tercera setmana.
En tot cas, queda clar que la necessitat de Netflix d’alimentar les entranyes del seu sistema -quantitat per sobre d’excel·lència o rellevància cultural- comporta més circulació d’obres de fora dels Estats Units per l’arena audiovisual global. I no tot són culebrons: El juego del calamar, La casa de papel o Hometown Cha-Cha-Cha estan ben amunt en el rànquing.
Aquesta amanida de dades sembla dibuixar el següent esquema de model de negoci: produeixes als Estats Units un fotimer de sèries per fer de coixí al catàleg. No cal que siguin la bomba, mentre compleixin un mínim de qualitat, a l’espera que aparegui un èxit de públic, ni que sigui per pura insistència. Mentrestant, aprofites les indústries locals d’arreu del planeta, d’estructures malgrat tot més lleugeres, perquè vagin fent sèries i, sobretot, posant-les a prova en els seus respectius mercats. Si alguna despunta, la poses en la llançadora global.
Tot això suggereix una disminució del rol preponderant que han tingut els Estats Units al llarg de l’últim segle, quan la seva hegemonia audiovisual ha tingut un impacte de colonització cultural innegable. Netflix no ho fa pas per generositat, esclar, ni per mala consciència. Però aquest context hauria de ser un senyal perquè l’audiovisual català es posi les piles. Però el sector està una mica rovellat. I és l’administració qui hi hauria de tirar una mica de lubricant, al pany, per poder obrir aquesta finestra d’oportunitat.
