Em diuen que el fet que entre Las Kellys pràcticament no hi hagi homes no és notícia, que això ho sap tothom. És cert que aquest col·lectiu de netejadores als establiments turístics, que es va començar a moure fa cinc anys i que es va constituir oficialment el 2016, es va fundar en femení perquè, com elles mateixes han recordat, la presència d’homes en el seu àmbit laboral és tan residual que se’n pot dir nul·la, que són poquíssims els homes que proven de trobar-hi una feina i que “els pocs desesperats que ho intenten, tanmateix no són contractats per l’empresariat”, segons paraules agafades d’una de les moltes proclames públiques de Las Kellys.
Em diuen que això no és notícia, que ho sap tothom, però cada vegada que sent a parlar de Las Kellys i especialment quan s’acosta el 8 de març i creix la reivindicació feminista al món, en una onada en la qual les cambreres de l’hostaleria també han contribuït, jo no puc evitar demanar-me si alhora s’està corregint aquesta irregularitat, que és un dels signes més flagrants de la desigualtat. I no, passen els anys, creix la mobilització feminista, però les que netegen continuen sent quasi exclusivament dones.
Crec que no m’equivoc si dic que és el col·lectiu més feminitzat del món. Al nostre entorn, tan turistitzat, és el sector laboral femení més nombrós. Ni en els moments que la nostra societat ha patit una major desocupació, en els temps que trobar una feina ha estat la prioritat vital de milers i milers de persones, no s’ha corregit ni que sigui mínimament aquesta anomalia: les que netegen han continuat sent les que netegen.
Tal com estan, de malament, les condicions laborals de les anomenades cambreres de pis, la sobrecàrrega de feina, el ritme que se’ls imposa i, sobretot, les conseqüències més que demostrades amb el deteriorament de la seva salut, fan que aquesta ocupació no sigui precisament desitjable, però ni per a les dones ni per als homes. Que els empresaris –i aquí pos conscientment el masculí, tot mirant una foto de fa un parell de setmanes d’una reunió d’hotelers de les Balears on, entre una trentena, només s’hi comptaven quatre dones–, que aquests empresaris no contractin els pocs homes “desesperats” que opten per la neteja d’habitacions, em sembla un altre dels signes que la cosa no va bé: es continua pensant que les que hem estat educades per netejar som les dones. Un mal signe quan els homes segurament mai no podran parir, però per netejar estan igualment capacitats.
Així les coses, no hauríem de deixar de demanar-nos per què no hi ha homes entre Las Kellys. El col·lectiu, al qual mai no podrem agraïr a bastament la manera en què ha ajuntat la reivindicació laboral i la feminista, ni tan sols té entre les seves principals reivindicacions la contractació d’homes com a cambrers de pis. És natural, a Las Kellys els preocupa el mal d’esquena, que es reconeguin les malalties com a conseqüències de la feina, que es puguin jubilar abans de no estar destrossades del tot, que tenguin temps de conciliar o que no els imposin més llits i més banys dels que el cos pot aguantar. Són reivindicacions a les qual no podem sinó donar el màxim suport.
Tot i així, no puc, no podem, deixar d’estranyar-nos davant l’absència d’homes en el sector. I demanar-nos, seguit seguit, el perquè d'això. No ho podem naturalitzar. En la resposta es troben algunes de les claus del masclisme, com a estat general, que tant es resisteix a canviar. I que, sigui com sigui, haurem de canviar entre totes i entre tots.
