Negociar el cànon
Fa tot just un mes plantejava en aquest mateix espai la qüestió de com tractam, des del punt de vista de la recepció crítica i el reconeixement institucional, els nostres autors més consolidats, els anomenats sèniors. I no voldria presumir d’influir en excés en el curs de la discussió col·lectiva de la literatura catalana des d’aquesta humilíssima (pobra!) columna de 3.000 caràcters, però sembla que les darreres setmanes m’han donat la raó si més no en un sentit: la negociació del cànon literari dels autors que varen començar a publicar als anys setanta està més viva que mai.
Al meu anterior article parlava, justament, d’iniciatives vinculades a la reivindicació, a l’homenatge i a la relectura d’autors com Antònia Vicens, Biel Mesquida, Carme Riera o Maria-Antònia Oliver, com les jornades sobre la Narrativa dels Setanta a Mallorca organitzades per la Fundació Mallorca Literària. Ara sembla que el debat transcendeix l’àmbit geogràfic de les Illes, i que lluny de resoldre’s es ramifica en més problemàtiques, més polèmiques, més veus.
El crític Jordi Florit, per exemple, observava la setmana passada des del seu compte de Twitter que s’ha obert el termini de canonització d’aquesta etapa (potser cinquanta anys és un temps raonable, per enfrontar-nos-hi) i augurava una més que probable pluja de ganivetades. Per il·lustrar la seva tesi, recuperava un reportatge del mes de setembre del també crític i escriptor Julià Guillamon, on es demanava, des de les pàgines de La Vanguardia, on quedava el reconeixement a determinats autors d’aquell temps, com Miquel de Palol, Maria-Mercè Marçal i altres integrants del que un dia havia estat el grup que orbitava entorn de les Edicions del Mall. “Els autors de la generació dels setanta se senten postergats en un món cultural que només valora les novetats”, es lamentava. Alhora, però, i sembla que quasi per contradir aquesta darrera idea, aquests dies també s’ha fet públic el recital que Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda, com a poetes residents de la temporada 2021-2022 del Palau de la Música Catalana, han proposat per celebrar l’inici d’any: justament, un recorregut divers (i segons el meu criteri, representatiu, equilibrat, més que encertat) per algunes de les poètiques d’autors d’aquest mateix període. Casualitat? Costa de creure.
És innegable: el debat ha començat. O potser és que no s’havia aturat mai, però no es feia tan visible. En tot cas és bo que hi sigui, que els autors més joves, que els crítics, que els lectors mateixos prenguin posició i discuteixin quins llibres els apassionen, quins els han fet escriure, quins els han fet llegir encara més, quins han marcat un abans i un després en el curs de la literatura catalana del darrer mig segle… i quins no. Com totes les literatures diverses i madures, necessitam tenir una manera (moltes maneres) d’explicar la tradició. I el cànon, com qualsevol discurs socialment construït, és allà perquè el facem; ens espera. Caldrà començar a negociar.
Sebastià Portell és escriptor
