Fa molts de mesos, per no dir anys, que ens trobam amb un sector molt concret disposat, tothora, a la predicació i a la conversió dels poc fidels o sospitosos. La immensa majoria d'aquests personatges solen ser un tipus de salvapàtries molt complicat. Durant anys, molts anys, han anat fent servir la seva poltrona ben construïda tant durant la dretota com la dretona. Molts d'aquests personatges van acabar surant o consolidant la seva carrera en els anys en què tot plegat semblava un joc inofensiu. Les circumstàncies que han anat elevant aquests cappares han estat molt diverses i caracteritzades per una constància de pedra picada. En una paraula, sabien, com saben avui, que la fi justifica els mitjans. Els seus. Mitjans que justifiquen el seu propi objectiu. Els mateixos que cresqueren emparats per qualsevol govern, qualsevol color i sense gaire escrúpols van anar autoerigint-se en la part bona d'aquest pastís, són avui aquells que juguen a fer-se la putona ofesa d'aquesta democràcia.
No han corregut cap risc de perdre la dignitat, en el seu cas no n'hi havia. Van anar repartint- se pastís, tros a tros, sense deixar tallada. Entre pocs i més que ben avinguts, molt ben 'compinxats' i autoproclamats avantguarda en el seu moment. Són els mateixos que han jugat sempre a la caça del federal, esport que en la pràctica coincideix amb Vox, Ciudadanos i PP. És la persecució continuada del moderat, d'aquell que sense perdre l'essència cedeix un poc. No oblidem que ETA assassinà Ernest Lluch pels mateixos motius que mouen tota aquesta gent a l'intent de ridiculitzar i, sobretot, aïllar qualsevol intent de dissidència que ajudi la política.
Són els mateixos que insulten Santi Vila, Puigdemont o el vicepresident Junqueras. Pensin que els tres partits de la dreta i una part de l'independentisme més tronat passen molt de gust amb l'actual conjuntura.
Una part de la intel·lectualitat al voltant de l'independentisme presumptament més insubornable va estar anys beneficiant-se de les reformes del PP o de les seves subvencions, fossin empresaris o fossin plumífers revolucionaris de dissabte a la tarda. Molts en l'òrbita convergent van pixar mil vegades sobre la tomba del President Companys i avui, impudorosament, dia sí i dia també, treuen a passejar el seu nom.
L'insult més fastigós de tots és l'insult anònim, que sobretot és l'insult subvencionat. Aquest tipus de personatges són l'autèntic càncer d'aquesta democràcia i marquen cada dia l'agenda de vostè i de servidor i a sobre tenen una gran part dels mitjans al seu favor en un costat o en l'altre.
A tots aquells plumífers bravejadors d'haver fet una passa al front, calumniadors d'un proïsme que respecta les diferències o que és capaç d'empatitzar, què faran vostès el dia que tot aquest circ s'acabi? Els recomano respectar les persones que pateixen aquest atzucac i aquesta delicada situació. Res no és etern en la seva impostura. El purisme i l'autenticitat són una fal·làcia tan gran com la seva condició d'irreductibles salvadors.
