SI AIXÒ ÉS GUERRA...

El negoci de na Peix Frit

Costitx no és Sixena ni les Illes Balears són les Canàries. En un mateixa setmana hem vist com ni bous ni milions tornaven cap a ca nostra i, malauradament, el món no s’ha enfonsat i poca gent ha dit ‘aquesta boca és meva’, 'ergo' ens mereixem allò que ens arribi i molt més. Amb el #SidralCatalà pouant, per dir-ho a la manera de #ToyStory, “fins a l’infinit i més enllà” tots els informatius de totes les cadenes, que Balears no rebi els milions que es mereix i que li passin la mà per la cara en un tema que ja vessa com el dels bòvids costitxers, ha passat desapercebut perquè amb el nostre #Menfotisme ancestral ho hem comportat. L’obsessió illenca per la queixa 'sotto voce' fa que des de Madrid tenguin clar que passi el que passi aquesta tarongeta balear sempre traurà un poc més de suc i que els indígenes ens conformarem amb les quatre gotetes que caiguin de l’espremedora i que encara agrairem públicament com si fossin manà celestial.

En el tema dels bous, ho entenc. Som una societat abocada amb devoció pagana al comerç i al pecuni ràpid. De fet, tenim un aparcament a Via Roma construït sobre unes runes que exhibim dins el pàrquing rere una mena de vitrines com si haguéssim fet un ou de dos rovells. La cultura, més enllà de quatre estirabots als diaris, no mou masses. Els fenicis som així. Allò que ens mou és la pela. Per això no entenc com és que ens deixam compixar una vegada i una altra i posam bona cara tot fent creure que només plou. Això al món de les pràctiques BDSM té un nom ben concret i he de confessar-vos que començ a estar ben preocupat per aquesta continuada deriva eròtica de la població de l’Arxipèlag.

Com vos deia, la cultura no mou muntanyes. Emperò les fa més formoses. Una amiga meva diu que com a societat tenim l’autoestima baixa i que per això mai hem sabut defensar el que era nostre. L’obsessió que tenim ara perquè els metges no ens parlin en català amb l’excusa barata que en altres llengües importades ja ens entenem tots, n’és un bon exemple. Em costa de creure que siguem tan collons de no veure que el fet de no demanar el català a la sanitat, en lloc de dur-nos futurs premis Nobel a exercir als nostres hospitals com tothom promet, l’única cosa que farà és eliminar el tallafoc natural que permetia que els indígenes balears tenguéssim un #ValorAfegit a l’hora de quedar a fer feina a ca nostra. I ni això hem sabut veure (ni ponderar). Però ja ho he escrit fa un moment: tenim allò que ens mereixem i som un cas fora remei.

Dia 31 de desembre Javier Lambán, el president d’Aragó, parlava de l’orgull recuperat gràcies al retorn del botí de Sixena. És una llàstima que els bous de Costitx no fossin a Lleida. Per virtut de l’article 155, a hores d’ara ja els tendríem aquí. Tal vegada una mica malmesos pel transport matusser, però al cap i a la fi, ben nostres. Si per sullà diuen aquella frase d’“España, antes roja que rota”, nosaltres ben bé podríem haver dit “els bous, abans esmicolats que madrilenys”. I fins i tot els podríem haver exposat a un raconet del pàrquing de Via Roma i fer d’aquell indret meravellós la nostra Galeria degli Uffici particular. Només era una idea. I per ara, també, un futurible que no sé si arribarà.

D’altra banda, és una llàstima que Balears no sigui Extremadura. No hi ha res pitjor que confondre la solidaritat amb l’espoli. I aquí en som uns experts. Gràcies que a Canàries sí que han entès de què va el joc perquè, si no, la nostra vida ultramar seria molt més complicada. Montoro ha dit que no a na Francina i els seixanta i busques de milions amb què ja comptàvem s’han volatilitzat. I ara per ara, el REB només és la típica promesa de la primera cita. Però no som els únics que hem hagut de beure oli. La trampa del FLA ha fet que fins i tot València hagi claudicat amb el tema dels medicaments i que es produeixin situacions tan absurdes i kafkianes com demanar doblers en préstec que són teus però que no pots utilitzar si no els demanes amb interessos. Sincerament, amb aquest panorama, no sé si ens hem especialitzat a fer el negoci de na Peix Frit o al que realment aspiram és a ser la madò Coloma del país anomenat Espanya. Quan ho aclareixi, ja us ho faré saber.