El Nadal de l’òmicron
‘L’amenaça de la variant òmicron’ podria ser el títol d’una nova entrega de La guerra de les galàxies; en comptes d’això, ha esdevingut un sintagma quotidià, omnipresent en els titulars destacats dels mitjans de comunicació i protagonista, també, de les converses d’escala i de replà, dels planys de perruqueria i de sala d’espera del dentista. Tot plegat ens remet als herois de qualsevol pel·lícula de ciència-ficció, permanentment a l’aguait de l’arribada del dolent que faci trontollar l’estabilitat general.
Ens hem instal·lat en una incertesa que, talment com passa amb la fúria, la indignació, la por o l’entusiasme, perd intensitat a mesura que s’estén en el temps: com correspon a una societat líquida, les grans passions les aigualim aviat. Aquests dos darrers anys de pandèmia en són un bon exemple: hem passat del temor a l’escepticisme, de l’angoixa a la conya, de l’eufòria a l’apatia, i tots aquests alts i baixos els hem experimentat com si el món s’acabés o com si, ben mirat, tot plegat ja ens fos una mica igual.
La variant òmicron és una amenaça nova però, al mateix temps, és tan semblant a la resta de malvats invisibles que hem hagut de combatre que, al final, fins i tot l’enuig fa mandra, en part perquè l’enemic és tan poc carismàtic, tan previsible, que l’únic que ve de gust és accelerar el desenllaç de la història. El paral·lelisme cinematogràfic és particularment encertat quan la gent de l’entorn parla de les properes festes de Nadal com qui comenta els telefilms nadalencs que ja ha vist altres vegades o que, com a mínim, presenten una estructura tan comuna que no hi ha cap possibilitat de sorpresa en l’arc narratiu.
En una època en què les sèries i les pel·lícules es nodreixen, justament, de la nostàlgia en dosis més o menys proporcionades, no deixa de ser paradoxal que la mirada retrospectiva provoqui un efecte emocional oposat si el referent que s’observa és de fa deu anys o si, per contra, se situa un o dos anys enrere: per això els amants d’Antònia Font s’entusiasmen amb el nou single que els trasllada anímicament a un temps que sembla millor que el d’ara i, en canvi, només alguns masoquistes voldrien escoltar Resistiré, que va convertir-se en una mena d’himne confinat tan surrealista i depriment com la situació en què ens trobàvem.
Ara que s’apropa Nadal, unes dates essencialment lligades a la nostàlgia i als records, a les tradicions i els rituals, la variant òmicron s’imposa a tots els primers plans i altera l’escaleta de la pel·lícula que mentalment ens havíem muntat sobre unes festes nadalenques que, idealment, desitjàvem que s’assemblessin més a les de 2019 que a les de 2020, un anhel que es presenta francament improbable. I, mentrestant, ja han passat dos anys que s’han fet llarguíssims, absurdament repetitius, com si els hagués escrit un guionista pèssim o com si, de fet, no n’hi hagués hagut cap mai, de guió.
Laura Gost és escriptora
