Poeta, traductora i músicTota aquesta setmana hem estat pendents de què passaria a Carola Rackette, la capitana del 'Seawatch 3', que va rescatar de manera il·legal 42 migrants que havien naufragat a prop de Líbia. El desenllaç ha estat positiu, atès que la jutgessa de Lampedusa ha considerat que salvar vides no pot ser mai un delicte. Amb tot, els governs (no solament l’italià) han incrementat les pressions a altres vaixells de salvament, com l’'Open Arms', amenaçant-los amb multes i ves a saber què més, i els mandataris que ara es rifen els 42 rescatats (Alemanya, França...) són els primers que endureixen, sempre que poden, les lleis de fronteres. La hipocresia habitual, vaja. Però no m’amoïna tant això, que ja ho sabíem, com les nostres reaccions com a persones.
Ja havia passat amb la foto de l’Aylan, el nen sirià deixat morir a la mar i arrossegat fins a la platja, de la periodista Nilufer Demir: la vam veure i reveure, mirar i remirar, vam esgarrifar-nos-en durant mesos, fins i tot vam qüestionar el paper de la fotògrafa i del periodisme de guerra. I què va passar? Doncs res, que vam anar tirant. Així com seguim banyant-nos a la Mediterrània un dia i, a l’endemà, hi interpretem l’horror de les barques naufragades en mil i una versions performàntiques per “fer visible”, per “posar imatges” a l’horror.
I jo no sé si en calen més, d’imatges, o si allò que veritablement ens fa falta són més relats. Llegir i escoltar més. L’ull és esclau de moltíssims paràmetres preestablerts, acaba per posseir una visió única; mentre que les visions de l’ànima són múltiples, diverses i més àmplies, gràcies a la imaginació –als sentiments.
Potser no coneixeu la novel·la de John Grisham 'A time to kill', però tal vegada en recordeu la versió cinematogràfica, en la qual un advocat jove i blanc de l’estat de Mississipí és contractat per un pare de família negre que, després que violin i destrossin la seva filla de deu anys, passa comptes amb els dos desgraciats que ho han fet. Aquesta seria la introducció i tot el nus són els diversos dies que dura el judici, durant els quals la defensa insisteix a mostrar les imatges de la nina massacrada (convençuts que, de veure aquella carnisseria inhumana, no caldran més explicacions) fins que, sembla, el jurat popular s’acaba acostumant a veure-les i deixa d’escandalitzar-se’n. Al desenllaç, quan tot està perdut i el malaurat pare ja intueix la cadira elèctrica, l’advocat fa una darrera argumentació. Demana a tots els presents que tanquin els ulls i, fil per randa, descriu els fets per enèsima vegada; quan acaba l’esfereïdora narració, etziba la conclusió brillant: “Ara imagineu-vos que la nena és blanca”. I una torrentada de culpa, auto-odi, visceral incomprensió, puja des de l’estómac fins a la gola de cadascun dels jurats/lectors/espectadors perquè, de sobte, per fi, empatitzem de veres. De cop, finalment, assumim la certesa que nosaltres també ho hauríem fet.
Quan Carola Rackette va enregistrar el seu raonament, just abans d’entrar de manera irònicament il·legal en aigües italianes i amarrar-hi per permetre el desembarcament d’aquelles 42 persones, va explicar que s’havia decidit d’actuar així perquè és una dona blanca, alemanya, nascuda en un país ric i amb el passaport en ordre. Amb aquestes coordenades, qualsevol de nosaltres que sortís a navegar un dia de juliol per la mar nostra hauríem d’actuar igual, si ens topéssim amb una pastera. Posaria la mà al foc que sí que ho faríem (jo i tots els qui ara em llegiu), i tanmateix una angúnia em fa pessigolles al pit perquè em reconec el deix individualista. El racista és molt més difícil de percebre.
I dispenseu que m’hagi embrancat a comentar una qüestió filosòfica de tanta envergadura que sobrepassa, de ben cert, les meves capacitats d’intel·lecte i esperit. Però com a dona blanca que escriu, m’he sentit obligada no només a retre homenatge a aquesta altra dona que s’ha disposat a sacrificar els seus privilegis per humanitat, sinó també als escriptors i escriptores que fins ara ens han ajudat a comprendre que, dins la natural cadena tròfica, no és l’ésser humà qui està ben al capdamunt i s’ho carregarà tot per continuar-hi, és l’ésser humà blanc.
Per tot això, la lectura que hem de fomentar és la que ens faci arribar a autores com Harper Lee o Carson McCullers, que ens han explicat bellament situacions de racisme i racialització que ara entenem i sabríem combatre, perquè són dones que van prendre consciència dels seus privilegis. I tal vegada cedir els herois i heroïnes a la literatura (malgrat que a la vida real existeixin i salvin vides), per seguir-nos preguntant, amb els peus a la terra per què allò que ens definia com a espècie –la Humanitat, l’Amor– es difumina tan fàcilment quan mirem només amb els ulls.
