Musk, Trump i més fantotxes

D’ençà que va comprar Twitter, no passa dia que no tinguem notícies d’Elon Musk. Són sempre notícies sensacionalistes, maximalistes, en què apareix Musk fent d’amo i senyor i prenent decisions dràstiques i impopulars que, segons ell, són imprescindibles per redreçar l’empresa i garantir-ne el futur, i que generen una forta controvèrsia (sobretot entre els usuaris de Twitter: així, ens trobem que el propietari de la xarxa social es converteix en el tema preferit de debat dins la xarxa social, una mena d’exercici de metareferencialitat egòlatra). Musk juga a anunciar canvis rellevants en el funcionament de Twitter (fer-lo de pagament, posar els missatges privats en obert, o directament tancar la xarxa), però en allò que s’ha especialitzat és a fer el paper d’empresari capitalista a l’antiga, un cap ferotge, arbitrari i despòtic, un Déu de l’Antic Testament: un dia acomiada en directe (amb un tuit) un directiu que el discuteix, un altre dia es carrega més de mitja plantilla, un altre dia exigeix als treballadors que es quedin a canvi d’un sobreesforç draconià, etc. La sonora i abrasiva expressió anglesa per declarar acomiadat un treballador (“You’re fired”), Musk la fa anar com el coet aquell que es va fer construir per anar a Mart, un altre dels seus capricis de megamilionari amb ínfules de visionari (valgui el rodolí).

A les recents eleccions midterm americanes, Musk va demanar el vot per als republicans: per compensar, va dir, perquè els demòcrates ja tenen la presidència (és raonable el dubte sobre quin hauria estat el seu consell si la situació hagués estat la inversa). Fa uns dies, Donald Trump va fer pública (sense sorpreses) la seva intenció de presentar-se per tornar a ser el candidat republicà a la presidència. Trump és, com a mínim, l’autor intel·lectual (ja que no s’ha acabat de provar que en fos el responsable directe) de l’assalt al Capitoli, el dia de Reis de 2021, la cosa més propera a un cop d’estat d’extrema dreta que han tingut els EUA, com en un argument de novel·listes apocalíptics caducs, que els americans en tenen molts.

Les diferències entre Musk i Trump, encara que existents, no són substancials. Estan fets de la mateixa pasta, i són demostracions vivents que es pot formar part de l’elit de les majors fortunes de la llista Forbes i, a la vegada, ser un fantotxe, és a dir, una (segons el DIEC) “persona que val molt menys del que aparença, que no pot ésser presa seriosament”. Per a certs temperaments, la temptació d’exhibir-se quan es té la força dels diners, de satisfer una megalomania que efectivament no té cap interès, és massa forta. El perfil l’hem vist i el veiem en altres personatges que no necessiten presentació, des de Bill Gates o el difunt Steve Jobs fins a Jeff Bezos (per cenyir-nos a Occident i no entrar en els mons tan amens dels xeics àrabs o els oligarques russos). Al final, tota la fortuna que és capaç d’amassar un sol home es redueix a la mida ridícula de la seva vanitat. I si tanca o peta Twitter (en soc usuari), que tanqui o peti i a fer punyetes.