Què fan, els músics, quan no fan música?
En una entrevista al programa Mediterráneo de Radio 3, la cantautora Maria Jaume reconeixia que ella mateixa s'ocupa de totes les tasques no musicals que es defineixen com un 'requisit', en l'actual sistema, per acompanyar la pròpia creació (producció, contractació, promoció i publicitat, etc.) i, tot seguit, confessava que hi ha d'invertir molt de temps i una mena d'esforços que no són els que li agrada de fer (prou que l'entenc!). La presentadora, àvidament, li recordà l'existència d'un subsector de professionals de la cultura que s'hi dediquen, a això: els mànagers, les productores, els bookers, les discogràfiques..., i l'animava a contractar-ne els serveis. L'artista va respondre, ben viva, que els contractaria de bon grat, si tingués calés.
Aleshores, molt breument i per sobre, van comentar alguns dels motius pels quals no en té ni en tenim la majoria d'artistes (no parlo dels qui ja tenen caixet: músics que duen vint anys a primera fila o grups 'dels que ho han petat'): la música sona tostemps i pertot, però poquíssims oients es compren i escolten discos; el nombre de festivals, sales, teatres i programacions és prou gran, però els honoraris que es paguen per les actuacions es mantenen als mínims de l'honor; i la importància que s'atorga a l'esforç en les hores dedicades a l'aprenentatge musical, la composició i la feina creativa pròpiament ratlla el menyspreu.
D'això de fer-s'ho tot un mateix, se'n solia dir DIY (do-it-yourself) i no volia dir estrictament 'un' mateix, sinó envoltat de camarades amb traça per a les tasques que acompanyen la creació musical segons la visió nord-americana. Fou en aquesta cultura que, a principi del segle XX, el concepte va sorgir per anomenar els manetes que s'estalviaven de contractar fusters, llanterners i electricistes per a les reparacions de la llar, i, als anys setanta (i estenent-se vers un Regne Unit en plena crisi), s'encomanà als músics i artistes del punk. Ara, a mitjan XXI, els músics paguen una persona o empresa que els diu: fes-t'ho tu mateix i, després d'abonar l'import del servei, jo signaré la feina amb el meu nom i la presentaré i distribuiré, per tal que la teva música tingui presència i impacte als llocs on és important que en tingui: a la plataforma tal de streaming, al festival qual (sovint a canvi de visibilitat) o a l'speedmeeting amb pasqual promotor.
Durant el mateix programa de ràdio, van presentar Miquel Àngel Sancho com a activista cultural, la qual cosa em va trasbalsar perquè, malgrat que el propietari de la discogràfica Blau i la botiga de discos Xocolat fa una feina, d'ençà 42 anys, que segur que contribueix a la nostra cultura, la fa a canvi de diners –i aquesta és la definició, en tot cas, d'un empresari cultural. És essencial, la semàntica. Per dir-ho pel broc gros: la música comercial és la que s'envolta d'una indústria cultural i que, malgrat el risc d'impersonalitat (per la producció en cadena), explotació o males praxis, genera diners per a tota una colla de professionals i negocis secundaris; la no comercial no genera diners per a tercers, però hauria de generar-ne per al qui la crea i la comunica, si se l'escolten.
De veres tenim tan poca memòria? El músic, històricament, ha dedicat la vida a la seva obra i, si ha guanyat calés, han estat els justos per anar tirant com tothom. La majoria dels grans mestres ho passen magre i, en molts casos, ni tan sols es guanyen el reconeixement en vida. Sembla que la diferència més grossa entre l'abans i l'ara, doncs, és més una qüestió de respecte vers l'obra, tant per part dels qui en gaudeixen com dels qui la creen –els artistes.
Analitzem, també, aquesta expressió tan de moda, la de la professionalització dels artistes. En primer lloc, fora bo que hi hagués recers més confortants que no pas el d'Artistas y toreros del Ministeri d'Hisenda espanyol, i que l'activitat musical es pogués desenvolupar fiscalment, tenint en compte les particularitats del sector. En segon lloc, si la professionalització passa per anar a mercat, ens cal recordar què és un mercat: un espai d'exposició, intercanvi i compravenda on trobem cooperatives, parades de venda al detall i petits productors DIY (els qui planten els tarongers, en tenen cura, cullen les taronges i les intercanvien per diners). Per tant, el mercat musical no hauria d'exigir als músics que hi participen els requisits de la indústria: la seva música no s'ha conreat industrialment, la quantitat de compradors no és la mateixa i el que cerquen (se suposa) no és el mateix que els qui van a la gran superfície comercial.
No dic cap ximpleria: cal parar atenció a la llengua, al llenguatge, en tots els àmbits i sectors de la vida. Perquè, de què ens servirà la protecció del català, si resulta que acaba essent un altre idioma al servei de la indústria, de les empreses i institucions, en comptes de les persones? I, compte, que les creadores també ens hem d'estirar les orelles –ens toca part de la renyada–: què fem, els músics, quan no fem música? Per què ens entossudim a voler participar d'aquests sistemes? Que potser estem enlluernades per la seva espectacularitat, temptades per la realitat capitalista? Que potser la nostra música no es mereix d'arromangar-se i fer-se valer d'una altra manera? O tal volta també nosaltres valorem massa poc la feina que fem?
Laia Malo és poeta, traductora i músic
