Els museus incògnits
No fa un segle que el gruix de la societat rebutjava aquelles obres d’art que no oferien una transitable relació amb la realitat. L’escarni de les noves tendències artístiques és freqüent a la història de l’art, una disciplina que, tanmateix, ha inclòs finalment a la seva terminologia el que, en principi, havien estat insults. El terme 'impressionisme', per exemple, fou encunyat com una befa a l’obra d’uns pintors que pretenien capturar l’atmosfera lumínica de l’instant més que no la reproducció formal de la realitat. Com és sabut, el terme procedeix del títol d’una bellíssima pintura de Monet titulada 'Impressió: sol ixent'.
La gent de la meva edat ha hagut de superar torrentades de burles sobre l’art no escrupolosament figuratiu. Algunes etapes de Picasso, l’obra més coneguda de Joan Miró, per no parlar directament de l’art abstracte, han estat blasmats per humoristes de baixa estofa, que són els que connecten millor amb el gruix de la gent. En converses, a la televisió, al cinema o el teatre, també a l’escola, les avantguardes dels darrers cent i escaig d’anys han sofert tota casta d’improperis, sovint per part de persones d’ignorància irreparable. Aquesta manera de no relacionar-se amb els llenguatges artístics ha canviat molt des que el comerç de l’art ha proveït la premsa de titulars amb les xifres que s’han pagat per determinats quadres “moderns”. Els doblers han afectat molt la percepció de l’art: cal prendre’s seriosament una tela per la qual s’han pagat ics milions d’euros. Això ens mena a la consideració del perill que el comerç, els doblers, s’arroguin encara més dret a definir l’art. Els doblers es revaloren apoderant-se de les arts i les ciències. En definir-los, guanyen autoritat moral i cultural davant de la societat, es fan seus els valors d’allò que conquisten, com aquells cabdills antics que s’apropiaven brutalment del coratge de l’enemic vençut.
Però ja de molt abans que els nous llenguatges sorprenguessin desfavorablement els gustos més convencionals, les rutines artístiques convivien amb l’estranya passió dels humans per les coses fora del comú, soques d’oliveres centenàries i bonyegudes, perfils de muntanyes que s’assemblen a persones o animals (l’indi de Menorca, l’elefant de Lluc, etc.), animals deformes, pedres rares. Ara mateix ignor on deu restar el famós museu d’animals deformes, que començà en un cafè de Llubí i ha fet estades a altres bandes –a l’entrada de Manacor venint d’Ariany hi havia un gran anunci d’aquest Deformed Animals Museum.
Però el gran èxit ornamental és el de les pedres estranyes. Se’ls atribueix essència escultural, i és així que tots haureu vist alguna pedra d’aquestes ocupant un lloc de privilegi en jardins particulars i fins en alguna plaça de poble. Un conegut meu, col·leccionista vocacional d’art que no ha pogut desenvolupar la vocació per manca de liquiditat, té la finqueta on viu plena de peces de marès dretes amb una pedra de formes capricioses al damunt, i et vol convèncer que és un parc escultòric. Jo sempre li don la raó.
Potser tenen més prestigi, encara, les pedres grans, ciclòpies, provinents de grans moviments de terra amb maquinària pesada o de monuments megalítics. Un conegut meu, hoteler modest però d’èxit, va plantar cinc o sis pedres d’aquestes, de més o menys dos metres d’alçaària, als jardins d’un hotelet de foravila. També ell hi copsava qualitats escultòriques. Però fou un fill seu, estudiant a Barcelona no he aclarit de què relacionat amb la publicitat, qui va donar sentit, significat i entitat artística a aquestes pedres –bé, a la més gran i visible–, col·locant al seu costat un panell de metacrilat d’iguals estatura i gruix, amb la figura del David de Donatello esgrafiada: el missatge, potser massa clar i no gaire novell, és simple: aquesta pedra conté una rèplica de l’obra d’art al·ludida, l’espectador l’ha de cercar amb la imaginació. Ha de treure mentalment tot el que en sobra, i el que en quedi serà el David.
Ara una revista italiana li dedica un reportatge amb fotografies fetes a Carrara, on el jove posa al costat de grans blocs de marbre i proposa al lector/espectador que despulli el bloc fins a descobrir-hi les grans obres escultòriques que amaguen. Se’n farà una exposició, els diaris parlaran d’aquest jove mallorquí... i d’aquí a tres o quatre anys ningú no se’n recordarà més.
Alegrau-vos, veïnes, teniu al corral meravelloses escultures, la vostra quotidianitat i la de les gallines és un museu amb peces de gust refinadíssim.
