Els morts i el calendari
Cada any és un any funest, perquè en tots, de manera alíquota, inevitable i absolutament aleatòria, la mort es cobra el peatge de la vida
Sí, ja sé que tinc una edat en què res –o gairebé res– no hauria de sorprendre’m. Però no puc deixar d’admirar la gairebé unànim superstició del calendari que reflecteixen els titulars de premsa. Potser és per la mandra còsmica que infecta als periodistes durant els darrers dies de l’any, o per la mania que tenim per les llistes i els balanços. N’hem pogut llegir un munt, tots de l’estil de "2016, un any funest per a la música". I sí, s’han mort Leonard Cohen, David Bowie, Prince (o com redimonis es fes dir) i ara aquest noi, el George Michael. Però també han traspassat Glenn Frey, dels Eagles, i Keith Emerson, i Greg Lake, el seixanta-sis per cent d’aquell prodigiós trio que era Emerson, Lake & Palmer (al bateria del qual desitgem molts anys de vida). I el productor George Martin, sense el qual els Beatles no haurien estat tan genials. I Nikolaus Harnoncourt, i Pierre Boulez…
Saben una cosa? Ens morirem tots. Ningú no s’escaparà, i el dia i l’any en què això passi només serà una anècdota. Algun dia es morirà Bob Dylan, i Paul McCartney, i Franco Battiato, com en el seu moment es va morir Johann Sebastian Bach, i Claudio Monteverdi, i el vell Ludvig Van Beethoven, i van matar Lennon. Cada any és un any funest, perquè en tots, de manera alíquota, inevitable i absolutament aleatòria, la mort es cobra el peatge de la vida.
