04/06/2022

La mort del porter automàtic

3 min
La mort del porter automàtic

Pobre Jaume Canivell. Ja saben de qui parlo: l’empresari català de porters electrònics que, acompanyat de l’amant, assistia a una cacera a la finca de Los Tejadillos, del lasciu marqués de Leguineche. El pobre Jaume acabava superat i pagant la festa sense aconseguir vendre el seu producte innovador al malaurat ministre d’Indústria.

Berlanga i Azcona van escriure La escopeta nacional l’any 1978, però conserva l’esmolada actualitat dels clàssics. 44 anys després no es pot deixar de veure la pel·lícula com un retaule de les relacions entre el poder polític de l’Estat i l’esforçat i industriós empresari perifèric.

Semblaria una exageració recomanar mirar la pel·lícula en una Espanya democràtica i europeista si no fos perquè l’actualitat de la setmana deixa en evidència alguns dels tics que Espanya no aconsegueix -i potser tampoc pretén- depurar.

Els últims dies hem vist un grup de militars agenollats mentre un capellà els beneïa al Valle de los Caídos, el pare del rei fent escala a la Zarzuela abans de tornar a Abu Dhabi i la ministra de Política Territorial i la de Transports prenent per rucs els ciutadans de Catalunya independentment de la seva ideologia.

El fet, inqüestionable i amb dades facilitades pel mateix ministeri d’Hisenda, és que l’Estat no va executar ni la meitat de la inversió prevista a Catalunya i Andalusia mentre gairebé doblava la inversió prevista a Madrid.

El 2021, Catalunya va rebre el 35% de la inversió real territorialitzada que apareixia als pressupostos de l’Estat. Van arribar 739,8 milions d’euros, tot i que la inversió estimada que preveien els pressupostos generals de l’Estat era de 2.068 milions d’euros. Per tant, el que hauria hagut de ser una inversió per càpita de 270 euros es quedava en 95 euros per càpita.

La Comunitat de Madrid doblava les previsions i si havia de rebre 1.133 milions, en percebia 2.086, un 183,9% del previst. Segons Hisenda, la inversió per càpita se situava en els 308 euros i gairebé triplicava la de Catalunya.

Doncs bé, segons la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, la manca d’execució de la inversió a Catalunya té a veure amb els “dos anys difícils” de pandèmia, i segons la ministra de Transports, Raquel Sánchez, “comparar Catalunya amb Madrid genera crispació”.

Les relacions econòmiques de Catalunya amb l’Estat són, doncs, les habituals. Tan reconeixibles com veure Luis Escobar fent-se el marquès moribund al crit de: “Que vengan todos, que venga el servicio que estas cosas les gustan mucho... Que vengan todos que tengo que perdonarlos ”.

Exportació o irrellevància

Si les finances públiques catalanes continuen sent fruit d’un infrafinançament crònic i els acords amb l’Estat continuen marcats per unes negociacions difícils que s’incompleixen sistemàticament amb una execució arbitrària, les elits catalanes tampoc no semblen passar el seu millor moment.

Avui, a l’Emprenem, Àlex Font es fa ressò d’una investigació de l’economista Tomas Casas, de la universitat suïssa de St. Gallen, sobre la qualitat de les elits europees. La conclusió és que la qualitat de les elits, enteses com les franceses, que es consideren impulsores de la societat i l’economia en qualsevol dels seus àmbits, és més aviat mediocre en l’àmbit espanyol i a Catalunya no tenen “ni capacitat de coordinació ni estratègia”. Per tant, aquells que haurien de ser motor del progrés propi i de la comunitat estan desatomitzats i són poc actius.

És semblant la conclusió a què arriba el periodista expert en economia Manel Pérez en el seu llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida. Pérez sosté que la desaparició del pujolisme vist com el ciment d’una heterogènia massa social i el pas del flirteig inicial a la percepció de traïció d’Artur Mas per part de les elits financeres han conduït al debilitament d’una burgesia que pot acabar convertida en un “simple lobi”. Pérez recull els advertiments de l’economista Josep Oliver, un dels primers a avisar del procés de destrucció de la indústria catalana entre el 2001 i el 2013 i la “debacle que sobrevindria amb la crisi fnancera”.

La qüestió avui és que Catalunya continua sobrevivint econòmicament al marge d’un Estat que no pren decisions amb lògica d’impulsar un dels seus principals motors, que està canviant el seu model econòmic basant-se en els serveis i les exportacions. El procés no ha arruïnat el país com alguns esperaven, però ens hem de preguntar si tenir un estat en contra -o no tenir-lo a favor- i l’encadenament de crisis econòmiques i sanitàries han fet perdre capacitat d’atracció i ambició a l’elit econòmica i empresarial. Un cop més l’impuls no arribarà des de Madrid i els porters automàtics s’hauran de vendre i negociar a Europa o a Corea.