EscriptorAra que ja hem admès implícitament –alguns de manera grollerament explícita- que no haurem après res de bo d’aquesta fi del món, potser l’únic que ens queda és preguntar-nos com recordarem aquests mesos, potser aquests anys, quines veus o quines imatges s’esgrafiaran a la memòria de la mateixa manera que ho varen fer el fong d’Hiroshima o el general vietnamita Nguyen Ngoc Loan assassinant en un cèntric carrer de Saigon, d’un tir al cap, Nguyen van Lém, un presoner engrillonat i desarmat. La guerra dels EUA contra el Vietnam va remetre a la història una altra imatge, la de la nina nua fugint, amb germanets i cosins petits, d’un terrible atac amb napalm. Dues, tres o quatre imatges és el que solem guardar els humans dels moments en què posam més en relleu la inhumanitat de la nostra espècie. Potser és tot el que podem suportar de la infàmia de què estam fets.
La imatge d’aquests dies que ja se m’ha fixat a la memòria no val per ella mateixa més que mil paraules –aquesta mania de comparar óssos polars amb figaflors. El fet no se’ns ha transmès amb una imatge especialment expressiva o colpidora. Són unes vulgars furgonetes en un carrer de Brooklyn, res més. Però la informació –ara, les paraules– les converteix en una fita moral: en aquestes furgonetes s’hi amuntegaven cadàvers de persones en estat de putrefacció. D’aquests cadàvers se n’ocupava una funerària. El seu contingut va ser descobert per la pudor i per alguns regalims de sucs de noble origen i d’innoble evolució.
Després d’aquesta posada en escena en ple carrer novaiorquès, no és menester insistir a preguntar-nos per què no haurem après res de la crisi que hem passat i que passam. Les furgonetes ens diuen quina societat hem construït. Potser tots, d’alguna manera, hi érem dins.
