La mort de la façana
Malgrat la crisi econòmica, malgrat la destrucció de milers de llocs de treball, malgrat el patiment de les persones que han perdut les poques seguretats que tenien, la pandèmia ha revifat el mercat de l’habitatge. Ho diuen tots els informes publicats sobre el tema: les famílies que tenien estalvis, i els joves amb un salari assegurat, sortiran de la pandèmia havent comprat habitatges més grans i amb més espais exteriors. No calia ser un geni per anticipar-ho; el confinament ens va exposar a les misèries de casa nostra, i això ha tingut un efecte sobre el mercat immobiliari, amb molta demanda de cases més grans i més assolellades dels que s’ho poden permetre. La situació sanitària, a més, ha fet que la manera de comprar un pis també hagi canviat. Molts portals immobiliaris ofereixen ara aixecaments virtuals de l’interior dels apartaments o vídeos que permeten caminar digitalment per cadascuna de les estances. Aparentment, el comprador té més informació abans d’arribar al pis. Però fins a quin punt és cert, això? Quina mena d’informació hi ha disponible als entorns digitals?
Feu la prova. Entreu a xafardejar a qualsevol portal immobiliari i anoteu el que s’hi ven: “Casa o xalet independent a Vallvidrera: magnífica casa de 455 m de superfície construïda en una parcel·la de 600 m ”. “Pis al carrer Viladomat: fantàstic pis de 92 m amb un saló menjador amb sortida a un balcó de 5 m ”. Hi trobareu fotografies de cada peça, sempre buides de persones, habitualment amb òptiques que fan les parets més grosses, amb els llits fets i alguna flor o tovallola delicadament col·locades. I després entreu a la web d’algun arquitecte, i compareu el tipus d’imatge que s’hi exposa. Els bons arquitectes pengen imatges de les façanes, perquè han passat moltes hores intentant que la seva arquitectura no empitjori els carrers veïns. Que no projecti ombres en llocs determinats o que no tapi panoràmiques emblemàtiques. Als bons llibres d’arquitectura també hi veureu fotografies dels vestíbuls, perquè són espais delicats, per on arriben els convidats. I si estan ben dissenyats són com una extensió del carrer, on es recullen les cartes i on s’espera els ascensors. Hi veureu fotografies dels edificis fetes des de l’altra punta del carrer, perquè la bona arquitectura es preocupa que les alçades dels locals en planta baixa encaixin amb les obertures dels locals veïns. Potser hi veureu algun gest a les cornises, allà on la façana es troba amb la coberta, perquè sempre intentem evitar trams de mitgeres.
A les ciutats la disrupció tecnològica les ha agafat a contrapeu perquè l’àmbit digital sobreexposa la vida privada dels usuaris però reflecteix molt malament la vida col·lectiva. Els portals immobiliaris publiciten les característiques privades dels pisos, però gairebé mai no hi ha referències al carrer o al barri. Això és un canvi majúscul en la producció de la ciutat, perquè durant segles els arquitectes, els mestres d’obres, els promotors, i en general els propietaris, començaven el dibuix dels edificis per la façana, que és l’element que configura la ciutat. Però ara els portals que articulen la demanda només exposen fotos dels interiors i, com a molt, alguna planta. Sovint diem que la ciutat nova és plena d’edificis anodins, de façanes repetitives o mal proporcionades que no encaixen bé amb els entorns dels centres de les ciutats, però és que les fotografies de les façanes, dels vestíbuls, de les escales o dels terrats ja ni apareixen a les plataformes digitals. No hi ha demanda per a l’aspecte exterior dels pisos des del carrer. Simplement, la façana ja no importa a l’hora d’interessar-se per un pis.
La casa importa molt, no ho nego. Però la caminada fins a casa, les botigues que hi hagi a peu de carrer, els espais per seure, la manera com el sol entra pel balcó al matí, la comoditat de seure a la terrassa sense exposar-se completament a la mirada dels veïns, el cancell, el marc de la porta, el vestíbul o el material de l’escala són detalls que cal tocar, trepitjar i viure. Aquest estiu, mentre caminava per les places porxades i els carrers estrets de petites poblacions de les comarques tarragonines, pensava que són exactament aquests intersticis el que valorem dels pobles antics de Catalunya, des de Cadaqués fins a Alcanar. No és la pedra el que ens commou, sinó la manera de col·locar-la històricament perquè cada casa regalés algun balcó o algun cancell meravellós al carrer on s’erigia.
Tot plegat, ho escric amb l’esperança que els lectors d’aquestes línies passegin avui amb la mirada sensorial activada a la ciutat i esdevinguin futurs habitants més exigents sobre això tan difícil que és l’encaix urbà de l’arquitectura.
