Mort d’estranya malaltia

Si encara servidor no ha trobat la manera d’escriure aquest article, és de tota lògica que el lector ho deixi anar ara mateix i se’n faci trons. Però és que sovint aquesta dificultat inicial posa un stop a la pantalla de l’ordinador. Un stop no es presta mai a interpretacions. Una idea, un sentiment, la necessitat d’una proclama se’t pot presentar de manera comminatòria, exigint ser comunicada a altres persones, les que solem anomenar 'el lector', sobre l’existència i/o la naturalesa del qual hi ha tants de dubtes. Apareixen sovint, però, les dificultats expressives que formen aquest stop sense adjectius. Si hi dones voltes, de vegades arribes a una solució més o menys de compromís. Avui, la situació que volia relatar m’empeny des de dins i m’obliga a donar-li sortida, assumint el perill de fer un desastre.

Imagini el lector una coa de persones que esperen ser ateses a un hospital –servidor entre elles. Quan he assolit el primer lloc de la fila, se m’acosta amb abatuda discreció un home de modals delicats, indicadors d’una urbanitat de bona llei, i m’explica que tan sols vol preguntar a la dona de darrere el taulell per on s’accedeix a les habitacions dels malalts de covid. Li cedesc el meu lloc. Després de les mostres de gratitud habituals –en aquest país cedir el lloc en una coa és vist com un acte de generositat extrema–, m’explica que l’objectiu de la seva visita és acomiadar-se del seu germà, de vuitanta anys, ja que no és previsible que passi d’avui, màxim de demà. Els termes de la conversa són bons d’imaginar, ell lamenta la manera amb què s’ha desenvolupat el cas i servidor li fa una mica d’acompanyament, mirant de no envair la seva intimitat.

L’estima molt, em confessa, però ara s’haurà de contenir perquè està irritat amb ell, molt irritat: “No el mata el covid, el mata la caparrudesa. No conec ningú tan bon home com ell, però a caparrut no li guanya ningú”. No s’havia vacunat. És contrari a la vacuna, li pregunt. “Ca!, és aquest caràcter tan fort que té: està a favor de la vacuna, però no s’ha volgut vacunar perquè és, ja l’hi dic, caparrut, molt caparrut”.

Quan el veig pujant les escales per anar a acomiadar-se del germà, pens en l’estranya malaltia que l’està matant, la caparrudesa, que no deu figurar als estudis mèdics d’enlloc del món.

Guillem Frontera és escriptor