Qui va morir el dia que vas néixer?
La persistència sempre té sentit, fins i tot quan sembla que tot està perdut. Si entenem que hi ha un nosaltres i que nosaltres som tots, la frase anterior agafa un sentit ple: el de la continuïtat col·lectiva. D’un dia per l’altre algú ja no hi és, però la vida segueix, com el riu d’Heràclit. L’aigua no deixa de baixar, sempre la mateixa i sempre diferent. Sumats, persistim. L’endemà d’una tempesta surt el sol. Algú mor i algú neix. Sempre m’ha encuriosit saber qui va morir quan jo vaig néixer. Us ho heu preguntat mai? Uns dies abans que la meva mare em portés al món, va finar l’escriptor Evelyn Waugh, el de Retorn a Brideshead del qual ahir parlava a l’Ara Llegim. ¿Us han regalat mai un diari del dia que vau néixer?
Seguim, ens passem un relleu intangible. Quan sembla que tot s’acaba, alguna cosa torna a començar. És el cicle etern de la vida. Després dels finals venen els principis, a cada hivern li segueix una primavera. Ara som en una mena d’hivern polític, com si quelcom hagués mort en la trajectòria catalana, com si anéssim pendent avall. Però en algun racó, en alguna llar, algun cor i alguna ment, deu estar naixent una altra idea de país, un projecte, una il·lusió. I alhora, durant aquest desconcertant impàs que s’allarga i ens tenalla, tots seguim, som aquí, ens preocupem, fem la feina, tirem endavant, ens llevem cada dia. Cadascú fa el que sap o el que pot. Jo llegeixo i escric, i poca cosa més.
Ara llegia el que Josep M. Muñoz ha escrit sobre Vicens Vives a l’últim número de L’Avenç : diu que a l’influent historiador amb vocació de polític el preocupava “la persistència del fet revolucionari” que hauria impedit que Catalunya fos “un país tan ben agençat com Suïssa”. Això ho escrivia el 1949, en ple franquisme. Aquell esperit revolucionari que havia tenyit l’ambient durant la seva joventut republicana, ell no voldria que tornés a irrompre al desitjat final de la dictadura. Vicens Vives va morir prematurament el 1960, però els seus desitjos es van acomplir: hi va haver Transició, no ruptura. I Catalunya va agafar embranzida per convertir-se en un país normal dins l’estat espanyol. Avui, tants anys després, sabem que aquell pacte de mínims democràtics ha portat Espanya a una fossilització paralitzant, de la qual Catalunya ha volgut escapar sense èxit tirant de nou, ai!, del fet revolucionari. Parafrasejant de nou Vicens Vives, “les forces generoses de la renovació” les hem consumit “amb el flamejar de la impaciència, amb l’esbojarrament de la rauxa, amb l’encegament del tot o res, amb la intemperància del prou ” (Notícia de Catalunya, 1954).
Tornem doncs a la persistència, a la continuïtat. Hem extraviat de nou el camí, sembla un altre cop que tot estigui perdut. Però no: el futur no s’exhaureix. La qüestió és pensar des del nosaltres, el tots. I repensar-nos. Ara, més que abordar l’acció política en termes d’unitat, jo la pensaria en termes de col·lectivitat, d’un nosaltres sencer, que al capdavall vol dir una suma heterogènia, posar en un mateix cistell pomes i peres i fer via endavant. Potser, seguint la idea de Vicens Vives, el més astut avui és avançar amb pas ferm conservant el millor que tenim: la diversitat, la tolerància, la voluntat de ser (l’estimació per la llengua pròpia) i de sumar, la força emprenedora (“los catalanes hacen cosas” ), l’obertura mental (l’europeisme, malgrat Europa), el geni innovador (en ciència i arts), l’afany educador (està molt bé que tot el dia repensem l’escola i hauríem de fer el mateix amb la universitat).
No podem quedar atrapats en la nostàlgia de la força revolucionària de l’1-O. Va ser heroic i bonic, però el riu de la vida no s’atura. Igual com la resistència antifranquista va haver de girar full a l’èpica de la República i la guerra, també ara cal mirar endavant. No per oblidar, sí per avançar. Per tornar a néixer. Qui va morir el dia que vau néixer?
