Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’entrevista de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) amb Francesc Candel (Casas Altas, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) a Destino (13-XI-1971). Traduïda per Josep Alemany a Paraules d’escriptors (Galàxia Gutenberg). Ahir va fer quinze anys de la mort de l’escriptor Paco Candel, autor d’Els altres catalans (1964), obra de referència sobre la immigració.
“El Francisco Candel”, com s’autodenomina en alguna de les seves novel·les i narracions, s’ha canviat la fisonomia. […] La seva barba, per l’estil de la de Gauguin, és una prodigiosa exhibició de la navalla en l’espessor d’una pelussera que, ben al contrari de la negror que impera al cap, aquí es torna grisa, blanquinosa, amb tendència a assumir formes ben peculiars de salvatgisme. –Doncs no ho sé, noi –diu–, però a mi em sembla que l’obra que he escrit no és més que un reflex de la meva manera de ser. A vegades em fa l’efecte que em repeteixo. Com que no sé inventar coses que no siguin del meu món, faig servir paisatges que són sempre els mateixos, encara que hi posi noms diferents. [...] El paisatge d’Han matado un hombre, han roto un paisaje, és el mateix de Donde la ciudad cambia su nombre. Ara el faig servir, canviant de noms, per al que pot arribar a ser un cicle, tot i que en això dels projectes no goso garantir mai res. El títol genèric que tindria seria Historia de una parroquia. Estic treballant en la primera novel·la del cicle que he titulat Historia de una parroquia. Los vanguardistas y la guerra. [...] Candel sembla haver rejovenit. Els 46 o 47 anys que ha complert o està a punt de complir des del dia que va arribar a aquest món a Casas Altas, un poblet del Racó d’Ademús, queden difuminats darrere el paravent de modernitat que ha capgirat l’antiga imatge de Paco Candel. –Mira –diu–, quan vaig començar tenia una cultura molt superficial, molt justeta, d’home sense estudis, i no sentia vocació per escriure. Jo volia ser pintor, i això d’escriure no m’atreia, però quan vaig caure malalt del pit, ja grandet, als 25 o 26 anys, vaig llegir molt per matar el temps al llit: vaig llegir autors que ara no em semblen gran cosa: com Maxence Van Der Meersch i Gilbert Cesbron, que retrataven la realitat que havien conegut. Això em va fer pensar que jo també podria escriure sobre el que coneixia. [...] Vaig veure –diu– que la literatura podia ser el camí que buscava per arribar a algun lloc, per ser algú, i vaig escriure Hay una juventud que aguarda [1956] que vaig enviar al Nadal. Va tenir la sort d’agradar a Sebastià Juan Arbó, membre del jurat. Ell va ser qui em va posar en contacte amb l’editor Josep Janés, que la va publicar. [...] Candel ha canviat la fisonomia externa i ha modernitzat la indumentària, però continua sent el marit de la Maruja i el pare d’una nena i un nen grandets, i recorda les nits de terror que va viure la família quan els personatges [veïns retratats a Donde la ciudad cambia su nombre ] es van rebel·lar contra el seu autor i volien passar-li factura. Es va trobar ficat en embolics que el van portar davant els jutges i a moure’s, astorat i amb l’ai al cor, entre troupes de picaplets. No és possible tenir davant Candel i no veure el món que tragina amb ell, com no és possible llegir-lo sense que et faci l’efecte que escoltes el garlar inconfusible de les seves criatures tan reals, alhora que tan literàries.
