A la vista de la cultura immensa generada per la fe religiosa, de vegades ens causa una sensació llastimosa de pesadesa mantenir-nos en l’ateisme, l’agnosticisme o el pur escepticisme, em confessa un vell amic. I, sí, té raó, seria tan reconfortant tenir fe en moments musicals com l’‘Incarnatus est’ de la sisena missa de Schubert, però no és menys intensa la plenitud espiritual que assoleixes des de l’agnosticisme, ni és menys gojosa l’exultació des de la simple condició humana més simple, més humil. En fi, perdoni l’improbable lector aquest desvari, que he embastat –innecessàriament– per donar compte de la perplexitat en què m’ha deixat l’intercanvi de parers entre una monja i uns bisbes; i de l’actitud des de la qual pensava comentar-ho.
Resulta que la monja, la ‘mediàtica’ sor Lucía Caram, havia dit a un mitjà de comunicació que sant Josep i Maria s’estimaven i que, quan els components d’una parella s’estimen, el més normal és que tenguin sexe. Tot això, és clar, seria possible sense perdre realment la virginitat, almenys com s’entenia quan servidor era jove; però, perquè aquesta activitat íntima fructifiqui en el naixement del Bon Jesús, aquests jocs sexuals no poden preservar la virginitat de cap dels dos amorosos contrincants.
Alguns bisbes –el de Vic a l’avantguarda– s’han tirat a la jugular de la monja, que ha hagut de rectificar amb un to de persona ferida per les interpretacions malignes de les seves paraules.
Però, si repassau les raons dels grans cismes, de les diferències en la interpretació de vells textos sagrats; i, si considerau les guerres, les fractures socials, les morts que aquestes nicieses han originat, potser us preguntareu si avui dia encara paga la pena que uns bisbes s’alçurin perquè una monja suposi que el matrimoni de Josep i Maria era normal. Aquesta polèmica, treta del context d’una fe religiosa atrapada en dogmes irrisoris, no passa de ser una trifulga grotesca, reflex de la carrincloneria residual que hom suposava més present en el convent de les monges que no en els bisbats. En tot cas, i malgrat les forçades rectificacions de la monja, ens és permès de pensar que les monges, en molts de casos, van il·luminant els camins perquè els bisbes puguin acostar l’Església catòlica al comú de la gent.
