OPINIÓ
Opinió 19/10/2018

La monarquia qüestionable

i
Celestí Alomar
3 min

Acabat el Consell de Ministres de divendres, el Govern haurà sol·licitat al Consell d’Estat un dictamen sobre interposar un recurs davant el Tribunal Constitucional contra la resolució del Parlament de Catalunya en què es va reprovar el rei Felip VI i es va demanar la supressió de la monarquia. La moció va ser aprovada a proposta dels Comuns i amb el suport de Junts per Catalunya i ERC.

El Consell d'Estat és un òrgan consultiu l’opinió del qual, un cop oïda pel govern, pot ser tinguda en compte o no. No obstant això, seria desitjable, pel bé del mateix govern i de tots, que en tan rància institució pesés més el seu caire polític que no la visió jurídica i desaconsellés el recurs. Només pensar que el govern vol esmenar la plana al legislatiu català, per una resolució que no té cap conseqüència jurídica, fa que un senti com s'estremeixen les restes del gran Montesquieu en la seva tomba de Saint-Sulpice a París.

Si preocupant és la cavalcadura del govern, també ho és el motiu del pronunciament. Negar la capacitat d'opinar sobre l'estructura de l'Estat i les actuacions del seu cap no conjuga bé amb l'exercici de la democràcia. En aquest sentit, tampoc estranyaria gens que les restes de don Pablo Iglesias, fundador del PSOE, cruixissin en la seva tomba del cementiri civil de Madrid. No està en qüestió l'oportunitat o no de la proposta del Parlament català, sinó la capacitat d'aquest a donar una opinió en forma de resolució no executiva. Que la cambra catalana no té capacitat, per si sola, per canviar la forma d'Estat és una evidència no discutible. Aquesta no és la qüestió. És la llibertat d’expressió i la separació de poders el que està en dubte.

Entrant en els detalls, no deixa de cridar l'atenció que la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya fos a iniciativa dels Comuns, socis de Podem, aquests, a la vegada, principal suport de l'actual govern a l’Estat. S’ha de dir que el fet, la discrepància, no ha creat tensió addicional entre els dos socis, la qual cosa és significativa. Cada un d'ells marca perfil. El PSOE, que s'ha esforçat en els seus últims congressos que no prosperessin les propostes, gairebé sempre de la seva organització juvenil, però, també, d'algunes federacions, com la de les Balears, d’incloure l’objectiu de la república en els seus programes, ha seguit en la mateixa línia. Avui, gairebé, i en la pràctica, es presenta com el més ferm partit monàrquic. Podem, per la seva banda, abunda en el seu origen republicà. Tanmateix, la república com a solució és una qüestió que cova, cada dia més calenta, i que l'esquerra espanyola algun dia s’haurà de plantejar seriosament.

Aquest maridatge natural entre les dues forces d'esquerres no deixa de tenir alguns trets d’estranya parella. El perfil més progressista del govern, curiosament, no el marca el partit que és en el poder, sinó el seu soci preferent des de fora, la qual cosa no deixa de ser una mostra d'habilitat per les dues parts. L’acció no es limita que el govern incorpori propostes de Podem en els pressupostos de l'Estat per oferir un caire més social, sinó que quan Pablo Iglesias anuncia que es reunirà a la presó amb Oriol Junqueras ningú dubta que ho farà en benefici d'una major estabilitat del govern. Això només s'aconsegueix des de la confiança mútua i lleialtat entre les parts. Molt s’ha avançat. Penso, voldria que el temps em donés la raó, que l'esquerra espanyola està fent passos ferms per articular una proposta futura consistent.

Per força van a galeres. L’escenari de la política ha anat girant i, escaldats de la radical i nefasta gestió política conservadora, s’ha arribat a un govern subjecte a pactes constants, però amb una raó de ser inqüestionable: apaivagar, temperar i obrir camins. Calmar els ànims, eliminar injustícies i obrir les portes que estaven tancades. Només es mantindrà aquesta situació en la mesura que existeixi un cert grau de confiança entre totes les parts (inclosos els nacionalistes catalans i bascos) en què és possible treballar per anar a millor. En aquest sentit, el paper de Podem està resultant imprescindible per l’estabilitat del govern.

Seria un greu error pensar que Podem actua com una rèmora que s’ha adherit al casc del partit més gros per tal de seguir navegant. Creure que menja de les mans de l’actual govern seria un acte de prepotència per part dels socialistes que únicament conduiria a aprofundir en velles desconfiances i disputes inútils. Personalment pens que la vitalitat que està donant Podem al govern és altament positiva. La guerra del ‘sorpasso’ ha passat, avui sona a episodi de literatura màgica. Ara el que compta és la suma, no la magnitud dels sumands, perquè l'important és que en algun moment qüestions com la de la república deixin de ser tabú.

stats