UNA MONADA

Ells

La premsa forana de Mallorca és una realitat variada, poc coneguda i menys reconeguda fora del seu àmbit, que suma prop de cinquanta publicacions, de característiques, intencions i abast molt variat, que entre totes sumen un milió d’exemplars anuals i que és innegable que fa dècades que aporten a nombrosos pobles de l’illa tot un grapat d’informacions, divulgacions i reflexions caracteritzades sovint per certa autoreferencialitat, que no sempre vol dir localisme, …i per  l’aportació que no han deixat de fer al consum cultural en català.

La que feim al meu poble, i estic ben orgullós d’incloure-m’hi, ‘Llucmajor de pinte en ample’, ha complit trenta-set anys de contacte mensual amb els seus lectors. Gairebé coincidint amb l’efemèride, acaba de publicar la primera part d’una entrevista amb Miquel Clar Lladó ‘de la benzinera’, un empresari ben conegut a la vila que va ser el primer batle de la democràcia actual, després d’haver-se presentat amb la llista de la UCD. Un fragment d’aquesta entrevista em sembla ben digne de ser reproduït, aquell on explica la visita que li va fer al tot just ocupat despatx de la batlia la mateixa persona que l’havia reclutat pel partit d’Adolfo Suárez: “Vingué a veure’m un dels ‘factotums’ de Llucmajor” (en Mateu Oliver Verd, el que m’havia anat a cercar a casa). Començà a parlar del fet que “ells”, “les famílies més significades de la dreta llucmajoreres” durant la “dictadura”, havien dirigit des del darrere la gestió que duien a terme els batles, i amb la seva oratòria i gesticulació em volia donar a entendre que “ells de tant en tant es reunirien i després un dels seus representants vendria a parlar amb mi per dir-me el que jo, el Consistori, l’Ajuntament, havia de fer, i d’aquesta manera les coses seguirien funcionant “com havien funcionat…”.

Ja sé que ho sabem, com ha anat tot plegat, tan Lampedusa; però a un país amb tanta omertà vigent com el nostre, que un testimoni o protagonista ho relati amb noms i llinatges i detalls em sembla un fet remarcable, un acte no exempt de coratge… i una informació de vigència i interès general.

No sé si em toca més intensament perquè m’agafa colpit per la imatge i les notícies de la fossa de Calvià, la foto de les despulles de la militant socialista Juana Vaño, assassinada, enterrada de qualsevol manera bocaterrosa, les mans lligades a l’esquena, he llegit que nua, que més que un detall morbós és un detall que afegeix dimensions a l’horror i la crueltat que retrata.

No em sorprèn que les forces polítiques implicades en la reforma sense liquidació de la dictadura hagin retardat l’obertura de les fosses, perquè imatges com aquesta expliquen quasi tot el que cal saber sobre el franquisme, sobre l’arc que es dibuixa entre les fosses comunes i els comitès en l’ombra que envien les seves instruccions a les institucions… Un arc pot ser no tancat, perquè Clar afegeix a la mateixa entrevista que “més endavant hi tornaren i en feren de les seves”.

No és gens sobrer recordar-ho, no havent passat mig any d’ençà que PSOE, PP i Ciutadans refusassin tocar la llei del 1977 amb què el règim reformat s’amnistiava, ara que comença el judici , “el” judici que pot acabar de posar en solfa la cosa constitucionaloide, i que comença amb gent que fa més d’un any que està tancada a la presó, acusada d’un delicte inexistent, mentre continua en llibertat, per exemple, el vicepresident del grup extremista  Democracia Nacional, Pedro Chaparro, condemnat a tres anys i onze mesos pels fets del Centre Blanquerna de Madrid i, després, a un any per haver amenaçat el fotoperiodista Jordi Borràs.

Almanco a aquest l’han jutjat. Perquè, amb tot això, la Santa Seu ha invocat la immunitat diplomàtica per tal d’evitar que s’assegui a la banqueta a França el cardenal mallorquí Luis Ladaria, a qui acusen d’encobriment d’abusos a menor, amb relació al cas del rector Bernard Preynat i unes suposades instruccions donades al bisbe de Lió per tal d’evitar que transcendís. I de cop em pega una mena d’atac de perspectiva, que posa els cacics de la vila al nivell d’escolanets. Imprescindibles per a un ofici com cal, però escolanets.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF