GeògrafEls líders dels 27 països membres de la UE han fet el més intel·ligent que podien fer: arribar a un gran acord per a la recuperació econòmica europea. El pacte reforça la posició d’Europa en el tauler de la geopolítica mundial davant les altres grans potències. Possiblement millori, també, la resiliència enfront de les grans corporacions internacionals que pretenen dominar l’economia mundial. I, el que és més important, s’ha creat un marc que defineix el camí a seguir els propers anys i les condicions a complir pels socis del club europeu. La fita té tots els ingredients per aparèixer en els llibres d'història amb lletra destacada.
Els plans que es financin amb el Fons de la Facilitat de Recuperació i Resiliència (quin nom!) han de ser executats en un termini de 6 anys, entre 2020 i 2026. Els diferents països hauran de preparar plans nacionals d'Inversió i Reformes, que seran acordats amb la Comissió Europea i aprovats pel Consell de la Unió. I, simplificant molt, les característiques principals dels projectes han de tenir una perspectiva de llarg termini i s’han de moure en la línia de les prioritats de la Unió: digitalització i la transició ecològica, cohesió social i estat de dret. Es parla d’una “condicionalitat tova”, enfront de la duresa dels “homes de negre” de la crisi de 2008, encara que els països “frugals” han aconseguit establir un fre d'emergència pel qual un estat membre o diversos poden exigir el seguiment d'un programa d'un altre país. Un panorama més flexible i humanista que en la crisi anterior, quan s’imposaren les mesures d’austeritat i els postulats neoliberals.
L’acord du traça de ser la consolidació d'un canvi de paradigma en la política europea, que ja s’estava gestant d'un temps ençà, i l’aparició d’una actitud nova en la manera d'interpretar-la. Tant l’acord entre països com la seva translació als àmbits estatals implica un exercici de corresponsabilitats compartides extraordinari. Un espai obert sense fronteres delimitades. Per part seva, el govern espanyol ja té decidit que la primera passa a fer serà convocar la Taula de Presidents per concretar l’aplicació i distribució territorial dels fons de Recuperació i Resiliència. També ha de convocar la taula de negociació govern-Generalitat (no és un tema menor). S’intueix que la negociació es plantejarà tant a escala bilateral com en la multilateral. Joc obert.
El Govern de les Illes Balears s’haurà de moure en una teranyina d'equilibris i teixir complicitats per continuar endavant. A favor té que els fons destinats a assegurar la cohesió econòmica i social prioritzen mesures econòmiques a les regions més afectades per la crisi. I les Balears, sens dubte, són una de les regions d’Europa més directament afectades per aquesta crisi. L’evidència que els mals de la comunitat no són conjunturals, sinó de caràcter estructural, és més que òbvia. Va a favor seu, també, el constant i intens trànsit de persones amb altres regions i països europeus. Les complicitats es fabriquen sobre el coneixement, el respecte i la confiança mútua. En definitiva, la notorietat pot ser una basa a favor. No obstant això, el relat triomfalista que s’ha construït sobre una idíl·lica societat dedicada al turisme ara pot ser un llastre. La realitat social no concorda amb la imatge comercial. Caldrà saber-ho explicar.
La peculiar combinació de país territorialment petit i, tanmateix, contribuent net a les arques de la hisenda pública estatal provoca una imatge distorsionada. A la resta de l’Estat, de l’altiplà cap amunt, sovint han cregut que aquí fermàvem els gossos amb llonganisses i això no hi ajuda. Les Balears, en ser petites, no tenen pes polític suficient; i en ser fiscalment contributives, no són un problema. Petites i no ser un problema forma un binomi cruel que ha contribuït a fabricar la ja llarga tradició de menyspreus de l'Estat.
No obstant això, ara és el moment. A pesar de tots els inconvenients i les dificultats, és el moment de plantejar la solució als problemes estructurals de país, de reivindicar davant l’Estat i d’Europa el dret a un model propi, distint del que en el seu moment ens varen imposar (i molts varen dir amén) i que genera greus desequilibris socials, ecològics i culturals. Però amb poc pes polític a les institucions estatals i una imatge distorsionada de comunitat rica, l’únic camí possible és fer pinya i contar consensuadament la realitat tal com és. Per contrarestar la debilitat derivada del menor pes demogràfic en relació amb altres comunitats, però, per damunt de tot, perquè un model propi, diferent de l’actual, només serà possible amb la participació de tots.
És necessari un ampli compromís de país que inclogui el màxim d'organitzacions ciutadanes i de la societat civil, que permeti elaborar una estratègia comunitària, a mitjan i llarg termini, per afrontar la transformació del model econòmic. Per definir i consensuar projectes. Un repte d’organització i oportunitat política per al govern i per al conjunt de la societat. Possiblement no es presentin un context i un moment millors que ara per afrontar-ho.
