Molta més educació
Que existeixi per primera vegada l'avantprojecte d'una llei balear d'educació (vint-i-tres anys després que s'assumissin les competències en aquesta matèria) és, d'entrada, una bona notícia. També és, òbviament, una llei abocada a la controvèrsia. El conseller del ram, Martí March, insisteix que no és una llei de llengües i intenta curar-se en salut dels atacs contra l'ensenyament en català, en els quals el PP i Vox competiran per ser el més agressiu i el més crispador (possiblement també el que queda de Ciutadans, tot i que ja no se sap massa bé què fan). És lamentable, perquè –tret del jacobí estat francès i de la seva còpia fracassada, que és l'estat espanyol– no queda cap altre lloc més a la Unió Europea on els partits polítics facin demagògia a expenses de les llengües. Fer-ho és un signe inequívoc de falta de qualitat democràtica i d'endarreriment intel·lectual.
És cert, a més, que l'avantprojecte inclou altres punts d'interès. Per exemple, el compromís d'augmentar el pressupost destinat a educació fins a un 5% del PIB (actualment és d'un 3,18%). Els recursos que es dediquen a educació no s'han d'entendre mai com a despesa, sinó com a inversió, i mai s'hi inverteix a bastament, però aquest pot ser un inici correcte. És un compromís que va lligat amb el de la reducció de les ràtios, que només és possible si hi ha doblers perquè els centres puguin desdoblar els espais necessaris per dur-la a terme: l'educació de qualitat no pot dependre només de la bona voluntat de la comunitat educativa, sinó que és necessari invertir-hi. És infinitament més estratègic (i rendible, després) dedicar pressupost a l'educació i a l'ensenyament que posar pegats a una indústria turística que precisament promou l'abandonament escolar i la precarietat laboral (mig any de feina i mig a l'atur), amb la pèrdua espantosa de productivitat que això suposa.
Un altre aspecte important de l'avantprojecte de llei és el fet de posar en valor l'autonomia de centre. En la mesura que cada centre és una realitat diferent que es fa càrrec de situacions humanes molt diferents, l'autonomia de centre és essencial. Els docents haurien de tenir marge de maniobra i llibertat de moviments per fer bé la seva tasca educativa, sense haver de fer feina encotillats per normatives massa genèriques, rígides i, finalment, inútils. L'autonomia de centre, per cert, també s'aplica per a l'elaboració del model lingüístic de centre, que podrà arribar fins a la immersió i que no podrà baixar del 50% de l'horari escolar en català, que queda com a llengua vehicular de l'ensenyament públic. MÉS, com a socis de govern, es pot apuntar la medalla d'haver millorat el primer avantprojecte, que no fixava una presència mínima del català a les aules. Tot i que en realitat és una solució de compromís, perquè el català és la llengua pròpia de Balears i només això ja ens hauria de dur a obviar tota la discussió absurda sobre aquesta qüestió.
March diu que vol que la llei constitueixi un marc estable dins el qual, “governi qui governi”, hi hagi “coexistència política sense trencadissa educativa”. No serà així i ell toca saber-ho. La dreta no ho permetrà mai. March diu que vol parlar amb tothom per aconseguir aquest marc estable. No hi ha res a parlar amb Vox perquè amb els feixistes no s'hi pot parlar de res, i encara menys d'educació, de la qual són enemics furiosos. I hi ha molt poquet a parlar amb el PP i amb Ciutadans, que no tan sols pretenen la desaparició de la llengua catalana, sinó que detesten l'ensenyament públic: la idea del PP sobre educació segueixen sent els exabruptes del ministre Wert. Tant de bo un dia hi hagi una dreta civilitzada amb qui es puguin fer acords a llarg termini. Però per a això serà imprescindible, per damunt de tot, molta més educació.
