Sobre molins de vent, llengua i altres nostàlgies
Ha arribat el fred, l’hora de posar l’estora del menjador, un gest evocador d’anys burgesos que no tornaran. La ciutat tardoral s’enfredoreix, mandrosa, agitada i poruga. La vida mig reclosa que hem portat té el seu correlat en aquest novembre rigorós, de cels ennuvolats i pluja fina, una mica londinenc. La mascareta ens acompanya, potser fins a la primavera o més enllà, com un versàtil escut protector. Ara ja ens agradem, amb la boca i el nas ocults. Els ulls, lliures, senyoregen, un verb que corre el risc de ser condemnat pel llenguatge de gènere. Potser un dia enyorarem paraules prohibides.
Però, malgrat les aparences, és una tardor frenètica. Com pot ser que la vida, enmig de la confluència de crisis que frenen tantes coses -la pandèmica, l’energètica, la d’abastiments-, segueixi tan accelerada? Aturarem el canvi climàtic? Tindrem pressupostos? Tornaran els exiliats? Sabrem perdonar i perdonar-nos? No arriba mai el temps del repòs, la lentitud, la serenor. Tot és veloç, digital, immediat. ¿És el vertigen de fer-nos grans o és alguna cosa més?
He estat a Torroja del Priorat, un poble endreçat, buit, però que ha deixat enrere un segle i mig de decadència postfil·loxera. El vi fa de nou miracles. Les olives potser un dia també en faran. Al Priorat de moment han esquivat els molins de vent. Les comarques que l’envolten en van plenes. I, tanmateix, penso que arribarà un dia, i no trigarà tant -sí, l’acceleració-, en què els molins passaran a ser patrimoni industrial protegit, els salvarem com avui salvem les velles xemeneies de les fàbriques. Els trobarem bells, altius.
En aquesta setmana imparable -una més-, també he estat a la nit dels premis Proa, on tot eren cares conegudes del món del llibre. Però només un dels convidats en duia un, de llibre: Jordi Cornudella exhibia la nova edició de Solitud de Víctor Català. Que lluny que queda el temps en què les dones havien de fer servir nom d’home. La guanyadora d’aquesta edició és una dona, Maite Salord. Una consellera, Natàlia Garriga, li dona el premi. I, damunt l’escenari, l’entrevista una periodista, Anna Guitart. Més que parlar o escriure en femení, l’important és viure plenament com a dones, oi? Però igual que amb els molins, potser senyorejo on no em demanen.
Una altra cita d’aquests dies: en un debat amb joves sobre les emocions, m’emociona escoltar l’Imad, la Txell i la Júlia, tres joves sobradament preparats. Ara que tornem a patir per la llengua, el seu català és més que correcte i ric, en especial el de l’Imad, de 18 anys, estudiant de medicina, fill d’una família immigrant de les Franqueses del Vallès. Potser no tot està perdut. Com a país, hem passat èpoques molt pitjors. Els pares dels boomers, com el reaparegut Jordi Pujol, ho saben. La postguerra va ser trista, llarga i fosca. El defenestrat expresident nonagenari, per uns instants de nou protagonista, ens ha recordat ara que als inicis de la Transició l’Estat va concedir -carai, gràcies!- el concert als bascos i la llengua als catalans. Ja hem anat veient com, en el nostre cas, la concessió va ser poc convençuda. Sort de l’Imad i de tants altres.
I encara un debat més, el del tercer sector sobre el col·lectiu LGTBI, que està patint l’auge de la ultradreta, la mateixa que si pogués esborraria el català. La por a la diferència és més vella que l’anar a peu. No podem mai abaixar la guàrdia contra els intolerants. Aquests sí que són molins de vent perillosos. Toca combatre’ls des de les entitats, l’escola, els mitjans, la feina. Amb lleis i recursos... Per cert: el tercer sector demana a crits que s’aprovin els pressupostos del Govern, fa anys que no veien partides tan altes per a ells. I estan ofegats. Els dret socials no poden ser la nostàlgia d’un futur que mai no arriba.
