Aquesta setmana he fet pont i me n’he anat un parell 'mallorquí' de dies a Berlín. Perdonau-me que ja parli de mi abans del primer punt i a part, però, com que fa mesos que compartim pensaments i vivències a través d’aquesta contra, m’he vist obligat a explicar-vos el perquè avui no hi hauria una anàlisi acurada, detallada àdhuc original de qualque tema relacionat amb els darrers set dies. I ho faig perquè no vull que al final d’aquesta pàgina ningú se senti enganat. Ja ens tenim confiança i no m’agradaria deixar ningú a mitges. Som d’acabar el darrer.
Però tranquils, aquest no serà una mena de post de viatges de columnista fora inspiració que, com que ha fet vacances, aprofita per explicar-vos el xoc de cultures que ha experimentat i com li ha agradat la porta de Brandenburg o la cúpula de #Foster. Malgrat que, si anau a la capital teutona, jo no m’ho perdria. Són coses que hom pot fer de franc i això, al poble que inventà l’explotació turística, no hi estam gens acostumats. Dels museus ja en parlarem un altre dia. I del transport, també. Però com que entre directors varis de diferents institucions ara s’estila tant viatjar fora per confraternitzar (i de passada veure món), fora bo que en prenguessin nota perquè el turisme es potencia amb una xarxa cultural de qualitat i amb uns preus competitius. Mallorca i Eivissa no són només la Seu i Dalt Vila. Lloret de Vistalegre, Randa i San Joan de Llabritja també existeixen i, amb un bitllet combinat com el que he fet servir aquesta setmana, tothom s’enamoraria de cadascun dels racons de les nostres illes. El problema rau en el fet que hi han de poder arribar.
D’altra banda, quan vaig partir, tot d’una va venir-me al cap aquella màxima desfasada que deia que “per combatre el nacionalisme, n’hi havia a bastament de viatjar”. Sabeu que no som de portar la contrària, però aquest pont he sortit de la meva roqueta i he tornat talment me’n vaig anar: parlant la llengua de Maria Antònia Oliver amb les mateixes ganes que el dia que en vaig partir. De fet, camí de Postdam vaig poder viure i veure allò que la meva professora de català de COU ens intentava explicar a les seves classes de sociolingüística: et parlen en català, si tu parles en català. I quedaríeu astorats de la quantitat de llocs on pots arribar només invocant una micona el parlar de Ramon Llull. Però com que no vull que m’acusin de maniqueu, he de reconèixer que xerrar com #LoFoll ajuda, però la crisi que ha fet que milers de joves hagin hagut de partir a guanyar-se les sopes a Alemanya, també hi ha aportat a bastament
Quan hom fa vacances, ha de desconnectar 'ergo' no he mirat el mòbil en tota la setmana i, gràcies al desconeixement, vaig poder experimentar en primera persona la paradoxa del moix d’Schrödinger. Per un moment, mentre veia Mallorca des del cel, i en haver recitat mentalment els versos cabdals de #RossellóPòrcel, tot podia haver passat o podia no haver passat. Per uns instants, com que no en sabia res, a la meva illa quelcom podia haver canviat o no. Després aterres i descobreixes que tot ha quedat més o manco igual. El Mallorca encara va a la coa –però ha canviat d’entrenador– i a Podem continuen engrescats, tant en l’àmbit nacional com en l’insular. Impagable la foto de Xelo Huertas, una mena de Rita Hayworth 'à la mediterranée' amb la figura més arrodonida i fumant Ducados, tot passejant amb Miquel Vidal. Ja us ho deia la setmana passada: “de vegades la vida imita l’art”. Però els balears ens hauríem de fer mirar la nostra tendència, exagerada a les totes, pel low-cost.
